la poesia de Joan Vinyoli, recitada.

VEUS EN VERS. VAGITS DE LLUM. 
Sala La Unió. Alpicat
( 28 de maig de 2015)

Anant cap a l’espectacle “ Vagits de llum”, vaig ensopegar la feliç confluència del traç blanc d’un avió a reacció que fregava la lluna creixent, molt clara,  al capdamunt del cel vespertí. 
Semblava un bon auguri.
La lectura i comentari de “El gabinet dels antics” de Balzac del club de lectura de la Biblioteca d’Alpicat va ser precedida per una lectura en veu alta de Joan Vinyoli pel grup de rapsodes “ Veus en vers” a la Sala La Unió, que, per un dia , semblava el Cafè del Teatre : tauletes a les fosques, música de jazz, i un escenari ben parat. 
L’obra poètica de Joan Vinyoli, en aparença, és trista , només en aparença. La seva confiança íntima en la paraula i en la poesia l’acaben de convertir en més amable, més fabulosa, més bella- sense amagar-ne la tristesa. La tria de “ Passeig d’aniversari”, i “Domini màgic”, segurament dos dels seus millors llibres, acusaven  l’aposta de l’espectacle per la poesia profunda i sentida. 
 La poesia de Vinyoli no és poesia fàcilment convencional. Tampoc cal que endolcim allò que, naturalment, és àcid, lúcid i amargant. Tots els rapsodes afegien algun element personal a la poesia de Joan Vinyoli : ja sigui el ritme ben pautat, ja sigui la proximitat emotiva; ja sigui la visibilitat ; ja sigui un plus d’experiència viscuda ; ja sigui una fortalesa corpòria que li esqueia molt bé .
Els rapsodes del grup feren dues proeses : d’una banda, la recitació, en la majoria dels casos, era perfectament comprensible, i sentida ; de l’altra,la memorització dels poemes admirava els espectadors. Donava un sentit més assumit a les poesies. Com si la memorització permetés fer-se’ls més propis.
Finalment, la recitació completa de les poesies ajudava perfectament a l’espectacle i a la comprensió dels poemes. ( Petits detalls com ara un cert enrigiment en certs moments pot ser polit fàcilment.) Vist en conjunt, l’espectacle ha guanyat coherència i una certa nuesa que li escau.
Si no s’ha llegit abans, Vinyoli és poeta difícil. Si s’ha llegit diverses vegades és comprensible, pròxim i fins amable.
Quan el vaig escoltar en les “Veus en vers”, me’n van revenir a la memòria lectures antigues, molt sentides. I , alhora, l’encarnació en cada rapsoda , el feien nova i bella.
En comparació amb altres poetes , diguem més famosos,  Joan Vinyoli expressa  molt bé la desolació- i el seu contrast : els camins de fosforescència-. La seua gràcia és saber expressar allò més íntim i revés a través d’un element intermedi – uns símbols, certes metàfores, certes al·legories ... – que permeten un pont transitable entre la individualitat caòtica i el lector, que vol clarors; i ordre.
La música que l’acompanyava, molt subtilment refinada. Invisible i emotiva.
En sortir, la lluna creixent tenia un fulgor nou. Apressat vaig  anar al club de lectura, tumultuós i amb aire de final de trimestre, amb ganes d’oblidar pissarres i cridòries de joves . Esperant un estiu ample i profund.    

Comentaris

  1. Celebro moltíssim saber d'un acte vinyolià tan recomanable, pel que ens expliques. I saber que a Alpicat hi ha un grup de rapsodes amb tanta dedicació i entusiasme.

    ResponElimina
  2. Gràcies Andreu.
    Personalment he volgut donar-li als poemes d'en Vinyoli la màxima expressió per tal que la seva essència puguin transcendir a l'espectador amb subtilesa però també amb complicitat.
    Es clar que, res d’això no hagués estat possible, sense la direcció i les idees del nostre "mestre" Joan Miquel Franco.
    Eduard, tant de bo ens puguem saludar en el proper "Vagits de llum"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.