dimecres, 13 de maig de 2015

La resistència íntima.

IL·LUMINACIÓ I RESISTÈNCIA.



Al meu entendre, el darrer llibre de Josep Maria Esquirol intitulat  La resistència íntima“ és una pura delícia perquè formula una teoria comprensible que defensa la casa com l’espai privat perfectament complementari i necessari per a crear l’espai públic; perquè expressa una visió de l’home interessantíssima, afirmant la seua vulnerabilitat com a element essencial del seu ésser : no hi ha caiguda original, hi ha feblesa constitutiva de la natura humà, i , per acabar, expressa molt bé una teoria del llenguatge que depassa la mera comunicació o la mera expressió de “proposicions” i s’endinsa en el  el llenguatge que té cura d’un mateix, i dels altres. El llenguatge que cicatritza les ferides.  
   El vaig llegir en unes llunyanes vacances de Setmana Santa reparadores després d’un hivern molt fred i llarg. Vaig acabar-ne les darreres línies, conscientment exposat al sol últim , cremant i bellíssim, del capvespre a l’ermita de Montalegre, en estat de pura exaltació en aquell mirador formidable del Mont-roig. Entenc com Ramon Llull sentí una il·luminació a un puig semblant a aquest . A Puig de Randa Llull sentí la il·luminació del seu Art, a Montalegre – sense voler-m’hi comparar- vaig sentir la il·luminació del poder reparador del llenguatge.  El llenguatge és la casa de l’home, escrigué el professor Josep Maria Esquirol . La casa és l’espai de la cura de si mateix.  Comprenc que els puigs són llocs que provoquen unes il·luminacions especials. És literal : la llum solar en tots els seus matisos i bellesa – la llum del Paradiso del Dante - ; la lectura dels pensadors com ara aquest, en proximitat . Acte seguit, vaig recordar el meu professor de ioga, inesperadament desaparegut del gimnàs on impartia classes , i vaig iniciar una seguida d’exercicis, tot agraint el benestar que sentia.
Tot el que s’ hi escriu em sembla digne de ser dit de nit, en plana fosca, i sota els estels, després d’una tempesta, amb llamps i trons al lluny. Tempesta al lluny es torna melodia. Vull dir que el pensament del llibre és orientador com qui passeja, feliçment acompanyat, per una plana circumdada de fosca i, al lluny, un llamp brillant esquinça de llum el cel opac.
El volum s’allunya de la concepció àrida o massa acadèmica, normal en els llibres de filosofia.  En si mateix, la lectura del llibre és curativa, confortant.





El cap de Súnion, en una fotografia excel·lent d'una amiga, des del mar .









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...