dimecres, 13 de maig de 2015

La mirada. L'horta. Caminar.


La Marxa del segrià. 

Ps. Òbviament, la fotografia no pertany al Segrià, però l'estany dolomític il·lustra meravellosament l'article per bé que no s'hi refereixi directament.

Entre les múltiples formes que pren la llum solar sobre les consciències humanes es pot observar l’eclosió verdíssima dels sembrats, la floració de les pereres llimoneres- dites així perquè com els llimoners, i els cítrics en general, presenten diverses florades-; les excursions populars massives, l’expansió dels shorts- un short dut per una noia en flor és la subtilesa de l’instint ; l’aparició dels culs madurs, apomats, amb flonjors de núvols, però amb una voluntat d’assentar-se sobre la terra i, last but non least, els cossos estrenats de fa poc amb enlairament de columna vertebral àtica i cabellera dòrica fins al cul.
La natura no para d’expandir-se, créixer i anunciar-se amb veus d’ocells ben afinades. La intuïció de Shopenhauer sembla certa : La natura cerca la propagació de l’espècie, però li interessen molt poc les cabòries de l’individu. l’anàlisi segons la qual la ciència és l’intent de reduir al màxim aquesta incertesa i atzar per mitjà del pensament i l’abstracció també sembla encertada.
Una excursió popular de primavera és sovint una excitació del pensament, un entrenament de la mirada i una mena d’exercici de les cames del cervell. Si en la nostra herència genètica disposem d’un fascinant rotllo de papirus de l’ADN que ens va desplegant en el decurs de la vida, uns elements nous i vivaços, el llenguatge, les nostres mans, i les nostres cames caminadores, introdueixen algunes variables noves en l’evolució programada per l’herència. L’ull, que no para de mirar, és també programat perquè instintivament presti més atenció als shorts que no pas als sembrats clapejats de roselles. I la veritat, la meua mirada quedava imantada per uns shorts brevíssims d’un color negre que mostraven la perfecció d’un cul. El meu ull obeïa l’instint.
La natura és incertesa i atzar. La cultura és una ferida que obre pel mig l’horta : autopista o trens d’alta velocitat. Sobre els plans dels secans d’ Alfés, a banda esquerra mirava els sembrats d’ordi d’una verdor excitada i agrícola que acabava per confondre’s amb el verd novell dels àlbers ; a la banda dreta, el secà atrotinat clapejat per la grogor de les argelagues i els cards .
Els bancals que han deixat de conrear-se de fa anys presenten una mena de selva d’arbres fruiters sense esporgar. Una elegia de la civilització perduda. Arbres brancuts, allargats, vells, incapaços per a la floració i el fruit.
En una torre a la vora d’un autopista- la roba estesa sobre el terrat-, dos vells miraven, primers ullexcitats, després desatents, la corrua allargada de caminadors multicolors : en la quietud, l’atenció s’aquieta  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...