una vida

Una vida. 





Fa mesos, vaig fer broma sobre quines escriptores permetrien una biografia en forma de film: Maria-Mercè Marçal era una de les que vaig imaginar . 

Ara, Lluïsa Julià ha escrit una completa biografia de la poeta Maria Mercè Marçal molt recomanable. 
Als lectors més desavesats a llegir biografies de poetes no els hauria de fer esgarrifor la llargada del volum : es llegeix bé . 
 Recordo l’entusiasme encomanadís de l’escriptor Vidal Vidal amb el llibre a les mans : ell havia conegut la Maria Mercè en la jovenesa i n’evocava una llarga conversa, anant en cotxe, en edat tendra juvenil. La biografia de la Mercè és també la tumultuosa memòria dels anys de joventut. Anys del final del franquisme, anys primers de la transició, anys d’altres peripècies que ja impressionen de llegir en paper .
  És una biografia inquietant . Confesso que la seua lectura m’ha impressionat i en alguns moments m’ha deprimit. Em sento molt a prop del temperament i de l’actitud en altres aspectes : l’apassionament i la tossuda individualitat ( llevat que no he trobat cap Causa Major a la qual adherir-me ).
El volum de Lluïsa Julià mostra documentalment, amb detalls molt reveladors, l’evolució personal i intel·lectual de Maria Mercè Marçal des de la perspectiva dels estudis que subratllen el feminisme i també el lesbianisme de l’escriptora. Tendeix a l’hagiografia. És, doncs, una biografia beneïda pels descendents, dels amics i de les amigues de l’escriptora- amb alguna menuda excepció . En aquest punt no hi ha res a dir.
Tanmateix el volum no és una vida de santa sinó una fita en la interpretació de la seua obra.  
Al meu entendre, l’avantatge més gran del volum és que et convida a llegir i rellegir la poesia de Marçal, que ,de fet,  és una singladura personalíssima que depassa els clixés fàcils de feminisme, nacionalisme, hipisme, lesbianisme, o altres que se li poden encolomar : s’endinsa en una certa consciència de la humanitat més lliure i més a prop de la follia essencial.
 El llibre et guia en aquesta evolució humana de què l’escriptora n’era força conscient.” Llengua abolida. 1973-1988” reeditat ara en format de butxaca és , al meu entendre, òbviament, el  gran volum de la seua obra literària. Em sorprèn, innocentment, la lucidesa de voler-lo editar en un moment que, passat el temps, ha esdevingut com el seu testament literari més fi, més variat, més amable, i més difícil,  amb els lectors.   
El que em sorprèn és com certs lectors ens vam quedar ancorats en les lectures primeres dels anys setanta : sobretot en el primer feminisme i el hipisme vindicatiu de “Bruixa de dol” o de “Cau de llunes”. A mi mateix em va passar : fins que no va publicar en un volum sol el llibre “Desglaç” no vaig comprendre el viatge intel·lectual de la Maria Mercè cap a països exòtics i desconeguts.  
El volum de Lluïsa Julià marcarà una fita clara en la interpretació de Maria Mercè Marçal. Torno a insistir que el millor de la seua lectura és que retrata una vida que en algun sentit se’ns assembla.  És en la seua humanitat que m’hi reconec.

Comentaris

Entrades populars