dimecres, 28 de juny de 2017

hamlet


HAMLET.
Una de les primeres qüestions que has d’admetre és que t’has de donar permís a tu mateix per poder sentir i viure allò que desitges. Per exemple, una cosa tan senzilla com permetre’s  anar a veure una versió de Hamlet al Teatre Lliure de Gràcia dirigida per Pau Carrió i representada per l’actor Pol López, que l’any 2016 fou aclamada i premiada. 
Permetre-s’ho. Permetre-m’ho, més exactament, comprant l’entrada amb un any complet d’antelació.
Era la primera vegada que veia un Hamlet sobre un escenari teatral. Sempre n’havia vist adaptacions al cinema.
Hi vaig anar un divendres calorós de juny. 
Al metro de Barcelona, línia verda, tothom aclofat amb la mirada a la pantalla de mòbil, parlant castellà. Una novel·la de ciència-ficció no m’hauria fet tan efecte. A la terrassa del cafè, la conversa en català era possible, amb el mòbil a la taula, això sí. 
A la plaça del Sol de Gràcia vaig asseure’m observant la gent . Vaig sentir-ne la remor. Hi havia mares joves. Nens i nenes jugant . 
 A dins del teatre, l’escenari era plumbi, buit, sòlid. Grans i altes portes grises sense pany . Res més sinó flametes titil·lants, espelma consumida, flors de cementiri als esglaons. Un to de color que recorda l’esperit crepuscular de Hamlet : sempre veus el món amb el color de la teua ment.
Si el que cerco de recordar és la meua emoció, només a vegades aconseguia estovar-me sentimentalment. Se’m fa difícil ponderar l’obra sense ser injust. Si representar un Hamlet és una prova de foc per a una actor, escriure’n una ressenya n’és una altra de ben dura per a un periodista. Més encara quan molts dels lectors no n’hauran vista la representació. Penso que l’actor Pol López, molt ple de nerviosa  i juvenil energia, i , Xiscu Massó, actor molt gran i de reposada mirada darrera unes ulleres gruixudes, representaven els dos grans elements de l’obra : joventut tumultuosa ; vellesa perplexa.  En conjunt, la versió de Hamlet de Pol López no aconsegueix una continuïtat en l’emoció. Massa nerviosisme  i corregudes.  Els canvis de tonalitat emotiva no estaven prou matisats. Canvis un xic bruscos. El públic reaccionava als tocs d’humor amb riallades. Al públic li agradava riure per escapar a la continuada tensió tràgica de l’obra. L’enterramorts i els moviments de la làpida lliscant donaven forma escènica a la visió tètrica que Hamlet expressa amb paraules : el món com una tomba.
En el famosíssim monòleg del ser o no ser, la dicció, lenta i ben timbrada, donaven a la paraula el sentit primer. I el desenllaç, tot i ser conegut i previsible, contundent i fort.
En pensar l’obra, després d’haver-ne vist una representació que depassava les dues hores, se’ns fa present la seua força de metàfora de la vida. La seua visió en reforça el sentit de paràbola. La lectura, silenciosa o en veu alta, en fragmenta els efectes. La visió completa en subratlla el sentit. Te’l fa sentir més enllà del que les paraules expressen. El món com a llenguatge; el món
com una tomba. 
  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...