La senyora Florentina


ESCRIRIURE.

Les comèdies com ara “ La senyoreta Florentina i el seu amant Homer” presenten un aspecte purgatiu que alleugereix els pesos de l’ànima. Començant per l’ínclita Rodoreda, que hi va amollar tota la mala llet reconcentrada que va covar en la seua relació sentimental amb Armand Obiols, que deu ser un transsumpte del fúnebre Homer; i seguint pel públic atent i predisposat, que s’hi esponja amb alegria.
L’obra és un drama revertit alegrement en comèdia : la història d’una traïció sentimental i, alhora, una revelació : la senyora Florentina cau del núvol de la seua espera, “sense saber què espera” per acceptar la felicitat de la convivència amb amigues i flors . Tot dins dels cànons de la comèdia de primeries del segle XX que el director, Sergi Belbel, amb bon criteri, ha subratllat, il·luminat, i en algun cas, exagerat sense arribar a l'esperpent. 
Des dels primers compassos, un aire de felicitat desfermada amb gotetes de llimona es lliura a l’escenari lluminós. Una casassa amb jardí, amb finestrals pintats de ratlles de vermell, amb la llum filtrant-s’hi. La formalitat de les tasses de cafè i les copes de conyac ;  un català vibrant, col·loquial, feliç i directe.
 L’argument és senzill ; l’estructura clàssica ; el desenllaç convencional . La senyora Florentina espera una minyona nova, jove i impuntual. Mentrestant, rep la visita ritual, cerimonial i freda del seu amant Homer - amant de fa molts anys!- , venedor de ciris i estampetes mortuòries, que sospira per la propietat de Florentina. 
Al darrera dels magnífics vitralls de l’escenari, les hortènsies, com a metonímia de la felicitat; les persianes verdes planianes, de la calma i la migdiada. I el veïnatges de les dones, d’ alegries i xafarderies.
Els personatges masculins de la comèdia queden reduïts a caricatura i escarni. Sense excepcions : fins i tot el pobre soldat que torna de l’Àfrica, ressuscitat, és rebutjat per la minyona Serafina, que acaba sent el germen esquemàtic d’un gran personatge . Una llavor de gran personatge.  
Vaig veure Mercè Sampietro, que representava Florentina, cansada ; vaig veure la força de la joventut en una Elisabet Casanovas fent riure l’auditori. I vaig veure un corifeu de dones grans – alguna actriu amb moltes taules, com Margarida Minguillón, rient i bevent, amb aire de burlar-se’n de totes les beneiteries del senyor Homer. La senyora més anciana, sublim. 
Aquesta fou l’única peça teatral que va escriureriure Mercè Rodoreda, el revers de La plaça del diamant, i del carrer de les camèlies . El que perfuma tota la tragèdia és el gust àcid per l’alegria compartida, amb pastissos i moscatell.
I la venjança final, freda i rumiada, testamentària. La propietat immobiliària és un gran assumpte, una gran qüestió, la protecció i la seguretat.
Tota la comèdia és amanida amb el gust clàssic del gènere : el vinagre del drama i la dolçor melosa del final feliç. El director hi ha posat els entreactes, amb música humorística; els gestos i la dicció de la minyona Serafina, un dels grans atots de la comèdia. I l’homenatge implícit a les velles actrius amb molts quilometres a la carretera del teatre.  Potser també tantes comèdies els acaben conformant una cert histrionisme, un punt d’exageració, unes certes ganyotes i posats, sense matís, celebrats pel públic, però amb poca substància.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.