La senyora Florentina
ESCRIRIURE.
Les comèdies com ara “ La senyoreta Florentina i el seu amant
Homer” presenten un aspecte purgatiu que alleugereix els pesos de l’ànima.
Començant per l’ínclita Rodoreda, que hi va amollar tota la mala llet reconcentrada que va
covar en la seua relació sentimental amb Armand Obiols, que deu ser un transsumpte
del fúnebre Homer; i seguint pel públic atent i predisposat, que s’hi esponja amb alegria.
L’obra és un drama revertit alegrement en comèdia : la història d’una
traïció sentimental i, alhora, una revelació : la senyora Florentina cau del núvol de la
seua espera, “sense saber què espera” per acceptar la felicitat de la convivència amb amigues i flors . Tot dins dels cànons de la comèdia de primeries del segle XX que
el director, Sergi Belbel, amb bon criteri, ha subratllat, il·luminat, i en algun cas,
exagerat sense arribar a l'esperpent.
Des dels primers compassos, un aire de felicitat desfermada amb gotetes de llimona es
lliura a l’escenari lluminós. Una casassa amb jardí, amb finestrals pintats de
ratlles de vermell, amb la llum filtrant-s’hi. La formalitat de les tasses de
cafè i les copes de conyac ; un català
vibrant, col·loquial, feliç i directe.
L’argument és senzill
; l’estructura clàssica ; el desenllaç convencional . La senyora Florentina espera una minyona nova, jove i impuntual.
Mentrestant, rep la visita ritual, cerimonial i freda del seu amant Homer - amant de fa molts anys!- , venedor de ciris
i estampetes mortuòries, que sospira per la propietat de Florentina.
Al darrera
dels magnífics vitralls de l’escenari, les hortènsies, com a metonímia de la
felicitat; les persianes verdes planianes, de la calma i la migdiada. I el veïnatges de les dones, d’
alegries i xafarderies.
Els personatges masculins de la comèdia queden reduïts a
caricatura i escarni. Sense excepcions : fins i tot el pobre soldat que torna de
l’Àfrica, ressuscitat, és rebutjat per la minyona Serafina, que acaba sent el
germen esquemàtic d’un gran personatge . Una llavor de gran personatge.
Vaig veure Mercè Sampietro, que representava Florentina,
cansada ; vaig veure la força de la joventut en una Elisabet Casanovas fent
riure l’auditori. I vaig veure un corifeu de dones grans – alguna actriu amb
moltes taules, com Margarida Minguillón, rient i bevent, amb aire de
burlar-se’n de totes les beneiteries del senyor Homer. La senyora més anciana, sublim.
Aquesta fou l’única peça teatral que va escriureriure Mercè Rodoreda, el revers de La plaça del diamant, i del carrer de les camèlies .
El que perfuma tota la tragèdia és el gust àcid per l’alegria compartida, amb
pastissos i moscatell.
I la venjança final, freda i rumiada, testamentària. La propietat immobiliària
és un gran assumpte, una gran qüestió, la protecció i la seguretat.
Tota la comèdia és amanida amb el gust clàssic del gènere :
el vinagre del drama i la dolçor melosa del final feliç. El director hi ha
posat els entreactes, amb música humorística; els gestos
i la dicció de la minyona Serafina, un dels grans atots de la comèdia. I
l’homenatge implícit a les velles actrius amb molts quilometres a la carretera
del teatre. Potser també tantes comèdies
els acaben conformant una cert histrionisme, un punt d’exageració, unes certes
ganyotes i posats, sense matís, celebrats pel públic, però amb poca substància.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada