la tria.

Wendy no volia venir.  Als nois que els Reis d’orient els regalaren un teatret de joguina, els van obrir les portes a la fantasia i el llenguatge. De grans esdevingueren feliços autors teatrals.   Aquest teatre fantasiós que és espill i evasió, que es torna festa del moviment i del llenguatge . Aquesta capbussada en la infància viscuda i mig oblidada és a la base de l’obra de Josep Maria Benet I Jornet . Catarsi i emoció, el teatre sobrepassa moltes de les arts i sobrepassa els jocs esportius retransmesos per la TV. A Barcelona s’ha estrenat de poc una nova sala de teatre al Poblenou : la Sala Beckett. Podríem dir que és una altra sala de teatre alternatiu, que presenta la singularitat que s’hi cursen estudis d’escriptura teatral. A la sala de baix de la sala Beckett s’hi representa “La desaparició de Wendy”, una antiga obra de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida ara per Oriol Broggi, que en treu llustre. N’ha fet una obra brillant, festosa, alegre, bullanguera, comp...

EL CORTO MALTÉS. Hugo Pratt ( 1927-1995 ) és un excel·lent dibuixant al qual dediquen una extraordinària mostra completa i ben documentada a la ciutat de Bolonya, al magnífic palazzo Pepoli .  La primera sorpresa per a mi, que sóc llec en els fumetti o còmics, és que se li atorga, sense dubtar, categoria de clàssic. Per exemple, s’hi exposen totes les vinyetes originals de l’obra cabdal dita “Ballata del mare salato”, publicada en 1967 en la qual surt per primer cop el personatges del Corto Maltés, el mariner romàntic, alter ego estilitzat de l’autor, enigmàtic, seductor del qual se’n celebren els cinquanta anys com a personatge.    Sobta veure-hi el traç encertat, la precisa composició de la pàgina, l’habilitat per narrar eficaçment...   L’exposició relliga feliçment vida i obra. Se’ns mostra el seu afany de llibertat personal- expressada, en especial, en el viatge, però també en el gust de viure en ciutats llunyanes i portuàries, com ara Buenos Aires, o a la ll...

Carboneres  .  Al  Lliure de Gràcia s’hi representa “Davant la jubilació” del dramaturg austríac Thomas Bernhard. A escena, Mercè Arànega representa el paper de Vera, una dona vella en cadira de rodes que manté una sublim sobrietat gestual : parla amb les mans, amb els ulls; manté una lucidesa pugnaç. Al seu costat, Marta Angelat representa una germana xerraire que sempre té una dita de son pare als llavis. Atresora el llegat patern.  Desa, oculta el passat nazi del germà gran.  Dividida en tres actes, ( el segon conclòs amb un vídeo extremat de Lukask Twarkowski, amb música estrident) l’obra, d’inconfusible estil, introdueix l’espectador pacient – la representació és d’una gran lentitud- en l’opressiu clima familiar de tres germans. El tercer, i principal, és el senyor Rudolf,  president de l’Audiència a punt de jubilar-se. El pretext és una efemèride secreta, clandestina i anual : la commemoració de Heinrich Himmler, un dels capitostos del nazisme. La...