CAPITALISME

Islàndia.

A més a més de la sonoritat del nom, Islàndia  convoca la  imaginació cap al darrer espetec del capitalisme l’any 2008. Una prolixa i clara explicació en el programa de mà és prou perquè l’espectacle quedi emmarcat en un temps i un espai prou definits: un sistema bancari que fa fallida cruixint de manera global, en cadena. Emperò l'assumpte que es debat és un altre : com afecta al subjecte el cruixit dels bancs i de la borsa quan el capitalisme ja és un sistema absolutista que ha abandonat qualsevol rastre d'humanitat.  
 Islàndia és una peça teatral contemporània escrita per Lluïsa Cunillé. He pensat per mi, a vegades, que ens hem acostumats massa a les obres clàssiques, com si no fóssim sensibles de gustar una creació coetània, catalana, que parlés de manera particular de certes coses essencials que pertanyen al nostre context : primer d’una quête, d’una recerca ontològica, primordial. Un estil de recerca que pren com a fil el cordó umbilical. Un jove islandès cerca sa mare, que viu a Nova York 
Una primera escena sorprenent  en què el jove surt de sota el llit mentre que el jove que parla deu ser ell mateix, més gran, s’ho mira tan astorat com els seus espectadors. 
La cerca es desenrotlla en escenes en forma de llamp – instantànies enmig de la foscor- molt influïdes per l’imaginari del cinema : l’espera en una andana de tren, la circulació del mateix tren cap a Manhattan, una mena de cabina closa enfollidora, una parada de hot-dogs, el darrer banc de la catedral de Sant Patrice... L’imaginari és cinematogràfic . Els personatges ? sovint són  variants de l’ anti-heroi que tendeixen a l’estereotip : tenen força, tanmateix.  Homes i dones confusos, atrapats en la  teranyina espessa que desconeixen, perduts en la deriva mareal del vendaval de la borsa novaiorquesa.  Poca tendresa . Molta perplexitat . Fulles que el vent s’enduu. Cap dels personatges percep la totalitat del que sent i del que passa. Només és un accident en una realitat que és més completa i rodona que el que ells s'adonen. 
El jove, excel·lentment interpretat per Abel Rodríguez, estableix unes estranyes converses que més aviat semblen exemples enginyosos d’anti-converses. De fet, el noi no para de demanar per la mare però tots els personatges li expliquen els seus somnis, les seues frustracions, la seua desgràcia o les seues follies. L'humanitat essencial del subjecte és menyspreada, anul·lada, anorreada . 
El diàleg és travat d’una forma que és a molts quilometres dels diàlegs de Sòcrates. Cap escolta. Més aviat sembla que tothom el vol enganyar o prendre-li alguna cosa: a cada trobada perd un llençol. Li prenen successivament la seua maleta – la maleta kafkiana que ell no troba pas a faltar- , el seu abric majestuós, que tampoc enyora, que és intercanviat per un abric de rodamón pollós; el seu mòbil, el seu temps i si es vol dir així, la seua mínima esperança. Si és que tal paraula no és excessiva o verinosa pel context de l’obra. El desenllaç és un anti-clímax. Volgudament.
Ni tan sols una maleta blanca que podria contenir un invent, una mena d’esquer que l’espectador imagina :  serà un feliç invent que li canviarà la vida i ens proposarà un happy end enlluernador ?  Doncs no. Res.
L’obra no presenta un desenllaç efectista. Seguint els models teatrals de Beckett la desolació és un plat que es menja fred . No cal reescalfar-lo al microones. La fredor és enlluernadora . Un alè de crítica al capitalisme s'endevina en aquest divagar del personatge entre homes i dones que han perdut la seua dignitat humana en un sistema econòmic que els condemna a ser objectes comercials. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.