una poesia d'Hilari de Cara
Poesia de dia 12 d’octubre de 2017.
Del poeta Hilari de Cara ( Melilla 1947) del volum Cave Papam Premi Miquel Bauçà
( 2016)
Àngelus
Josep, t’he de dir una cosa,
deixa el xerrac, deixa la fusta,
seu, escolta’m, les oronelles
volen com ratpenats,
el fonoll dibuixa continents
a l’ànima, a Israel l’hivern tardà
s’assembla a l’estiu com la Mar Morta
al desert, seu, Josep, i escolta,
m’ha visitat un àngel, els desembres
seran Nadals d’ençà,
és cert, el fonoll, els cards florits,
la mar de rosella que acull el sol,
aquest erràtic vol d’oronelles i falcons,
la fusta té ja aquest punt que la saó
li traspua el darrer bri, tens raó,
però vols dir Maria, un àngel?
Saps el que sol passar amb els àngels:
et prenen l’alè, la seva bellesa,
els seus peus alats, són experts en la dura
gimnàstica del vol, el cel
està fet a la mesura dels seus ulls,
la mar és un reflex del seu esguard,
l’or, permet-me que no insisteixi en l’or;
quan parlen, potser ho has vist en somnis,
quan parlen són com els aparells
ideològics de l’estat, encisen,
t’opien perquè no vegis l’espasa
de foc darrere els plecs dels vestits, quan l’àngel
et convida a seure, jeus tota amollada,
ni t’adones del miracle quan
et vessa entre les cuixes. Vols dir?
Vols dir que ha estat un àngel ?
No et meravellis de res, de fet
no ha estat l’àngel mateix, darrere
ell he sentit un so més fi que un vidre
més clar que el no-res, una resplendor,
i he sentit els astres, els niguls
que s’agombolen, la mar llunyana
i un batec d’ales de colom.
Tu saps que diuen que més al nord hi ha homes
amb el fetge devorat permanentment
pel bec d’un àguila, reis que es treuen els ulls,
pares que devoren els seus fills,
gent que s’ofega mirant el seu reflex
a l’aigua, braus que encalcem nines
rosses, ceps que neixen d’un bastard
esquarterat, així són les coses
més al nord, a nou dies de viatge per la mar,
i nosaltres mateixos fets als desvaris
de Déu, exiliats pel desert, a matolls de foc
que comminen i ens minven,
al temor de la ira de Déu, a les seves
bromes pesades. Ara, fes-me cas,
deixa el martell, surt al corral,
degolla un xai, i per una vegada
du vi del mercat, i nesples, i raïm .
Anit, farem llarg, Josep, quan es pongui el sol.
Del poeta Hilari de Cara ( Melilla 1947) del volum Cave Papam Premi Miquel Bauçà
( 2016)
Àngelus
Josep, t’he de dir una cosa,
deixa el xerrac, deixa la fusta,
seu, escolta’m, les oronelles
volen com ratpenats,
el fonoll dibuixa continents
a l’ànima, a Israel l’hivern tardà
s’assembla a l’estiu com la Mar Morta
al desert, seu, Josep, i escolta,
m’ha visitat un àngel, els desembres
seran Nadals d’ençà,
és cert, el fonoll, els cards florits,
la mar de rosella que acull el sol,
aquest erràtic vol d’oronelles i falcons,
la fusta té ja aquest punt que la saó
li traspua el darrer bri, tens raó,
però vols dir Maria, un àngel?
Saps el que sol passar amb els àngels:
et prenen l’alè, la seva bellesa,
els seus peus alats, són experts en la dura
gimnàstica del vol, el cel
està fet a la mesura dels seus ulls,
la mar és un reflex del seu esguard,
l’or, permet-me que no insisteixi en l’or;
quan parlen, potser ho has vist en somnis,
quan parlen són com els aparells
ideològics de l’estat, encisen,
t’opien perquè no vegis l’espasa
de foc darrere els plecs dels vestits, quan l’àngel
et convida a seure, jeus tota amollada,
ni t’adones del miracle quan
et vessa entre les cuixes. Vols dir?
Vols dir que ha estat un àngel ?
No et meravellis de res, de fet
no ha estat l’àngel mateix, darrere
ell he sentit un so més fi que un vidre
més clar que el no-res, una resplendor,
i he sentit els astres, els niguls
que s’agombolen, la mar llunyana
i un batec d’ales de colom.
Tu saps que diuen que més al nord hi ha homes
amb el fetge devorat permanentment
pel bec d’un àguila, reis que es treuen els ulls,
pares que devoren els seus fills,
gent que s’ofega mirant el seu reflex
a l’aigua, braus que encalcem nines
rosses, ceps que neixen d’un bastard
esquarterat, així són les coses
més al nord, a nou dies de viatge per la mar,
i nosaltres mateixos fets als desvaris
de Déu, exiliats pel desert, a matolls de foc
que comminen i ens minven,
al temor de la ira de Déu, a les seves
bromes pesades. Ara, fes-me cas,
deixa el martell, surt al corral,
degolla un xai, i per una vegada
du vi del mercat, i nesples, i raïm .
Anit, farem llarg, Josep, quan es pongui el sol.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada