dilluns, 6 de juny de 2016

Suite borgenca





Poesia tallant .

Esmolada com la fulla d’una vella destral que talla sense pietat , “Suite borgenca”, escrita per Eduard Batlle, és una obra contundent que arrenca de la passió filosòfica – de la veu de la passió inútil, ara menystinguda, de saber, de conèixer, d’escrutar- i creix com un arbre retorçut, poderós, de branques llargues, ple nafres i pell morta fins a una alçada que mira un penya-segat boirós batut pel mar. Hi ha obres que naixen amb l’alè de l’esperança. N’hi ha que naixen amb l’alè del sentit de la tragèdia. “Suite borgenca” és en aquest costat : el de la música tràgica. El de les ametlles amargues.  
És una obra que naix en la més negra, silenciosa i privada aigua de la intimitat, amb un gran fred interior – el fred gèlid que ve de les cavitats la terra, que sol donar fruits lluny del coneixement lluminós, perfumat i atònit. És un llibre que no cerca la llum meravellosa del sol de l’esperit i la feliç conjunció del moviment i de la companyia d’una dona. O de diverses. Presenta sovint la idea d’acarar-se a un mateix doblement : com a individu mortal,  com a espècie estúpida . Narcís mirant-se en l’aigua negra de l’estany, que fa onades.
L'escriptura se'n ressent, a vegades d'aquesta fondària més atenta al pensament que la veu melodiosa. 
És a molts quilòmetres lluny de les autopistes del vigor juvenil que solem atorgar, dogmàticament, al progrés i a la cultura mèdica. No hi ha salvació. Ni progrés de les societats ni felicitat humana . Som això : productes arrenglerats en rengs homogenis, com columnes de combat.  
Suite Borgenca és el que el poeta i editor Joan Sales, amb lucidesa d’ex-combatent republicà, n’hauria dit ”una obra massa literària “. Ell, que havia vist la cara de la revolució, no l’hauria publicat a “El club dels novel·listes”. Però el seu temps d’editar- els primers seixanta -, malgrat tot, va ser un temps iniciàtic. El nostre és un pur esgotament. “ Millor que moris abans no et facis vell”.
“Suite borgenca” és la voluptuositat somrient del vertigen . És un altre símptoma, que no volem oir, del nostre temps i  de la nostra classe social , desenganyats.
I tanmateix, “Suite borgenca” és com aquelles pel·lícules que naixen amb l’estigma d’obra perillosa. D’aquelles cintes que no triaria pas de veure amb una infermera morena que surt un dissabte al vespre a esbargir-se.
“Suite borgenca” no és pas una obra per esbargir-se. És una obra per mirar-se de fit a fit a l’espill i adonar-se que hom s’ha fet irremissiblement gran ; que el progrés té la cara boteruda;  i que aquest  article tampoc no ha estat una decisió conscient del tot .

Article aparegut a la revista Lectura de Segre. 5 de juny de 2016.


dissabte, 4 de juny de 2016

FALSES MEMÒRIES.

Llorenç Villalonga no és pas un escriptor que caigui gens de simpàtic al lector. Llorenç Villalonga era un senyor : els senyors no han de suscitar pas afalagadures. Només els cal ser. Estan acostumats que els serveixin, que els pagesos els duguin la fruita més dolça del secà més aspre. Per això, no hi confraternitzes . Només quan t’explica,  que escriu a  la matinada, que el temps del record de París se li fon als dits. I mig adorm, amb els ocells de l’alba a la finestra. O escriu sobre la seua dona, cosina seva, amor primer; amor final- pel mig , les vel·leïtats de la joventut ociosa del Terreno de Palma .
Són les memòries d’un senyor de Mallorca educat en la contenció, en francès, per allò de la llengua de cultura del segle XIX ; i a Espanya, per allò que tot quadre necessita un marc.
Un senyor que escriu és una raresa : com son pare és bastant abúlic. Escriure, en el seu grup social, és estrany. La influència de la biblioteca de son germà Miquel, escriptor en llengua castellana, fou clara. Hi descobrí Anatole France.
Sap escodrinyar les contradiccions del seu professor de literatura que fa aprendre seriosament frases del Quijote que són meravellosament iròniques ; les de son pare, que el malcria ; les dels amics que coneix en la seua itinerància per la península, que li mostren bordells. Conèixer l’enigma de l’home és el que el mou.
Naturalment rebutja les gàbies de les ciutats, els gratacels, l’excés automobilístic, a qui s’ofereix més víctimes en accidents que Baal, diu, i, les cases sense servei domèstic, que és una de les font d’infelicitat de la vida .
Les memòries de Llorenç Villalonga són a anys llum de l’Oliver Sacks, el neuròleg anglès. Acaben produint un maleït efecte d’estancament, de quietud, de reclusió. Gens de moviment. Com una nosa històrica,  no saps què fer-ne : si valorar-la o llençar-la al foc.
Aquesta incitació a la inactivitat deu ser una de les raons de l’obsolescència de les novel·les de Villalonga : vivim en l’ estrès.
De facto, la gran activitat de Villalonga és mental, però en el sentit de contradir la veritat única, tòpica i directa. Haver de triar entre blau i roig, sense matisos, és una lliçó de vida que immunitza contra les grans eufòries.
Villalonga pertany a un altre grup social. Jo fóra, en el seu context, un estil de Gabriel Alomar, fatalment cansat. Crònicament cansat.
 A qui no li fa cap gràcia el món que li ha tocat de viure, acaba instal·lant-se en la ironia. Llavors la ironia és una illa o planeta particular, amb rius i boscos . Cal passaport especial per entrar-hi. Hi ha servei domèstic. S’hi riu.
















LA VIRTUALITAT.

En la variabilitat de les coses dels humans, hi ha un fet constatat que avui em produeix una certa perplexitat que vull compartir : els humans ens esforcem a construir hàbitats culturals allunyats de la natura amb una insistència bestial. És com una mena de nerviositat de l’espècie homo sapiens sapiens. Removem terraplens, construïm ponts, asfaltem carreteres...  Les nostres ciutats, les  viles, les cases, els nostres automòbils són a molta distància de la naturalesa. Són reductes contra la naturalesa. A vegades, bastim una vila a prop d’un riu assedegat; a vegades a prop dels seus boscos de ribera, però no tardem gaire a tallar els arbres sense miraments.Normalment, bastim les nostres ciutats lluny de les muntanyes, de les terres desèrtiques, de les glaceres i dels pics. I tanmateix, en els nostres entorns urbans ( cases, blocs de pisos, llums, avingudes, rotondes, carrers i semàfors) el nostre neguit creix; la nostra intranquil·litat ens ofega. Ens desficiem.Només en l’horitzó natural ens calmem : una perspectiva oberta de sembrats, amb un caminet ondulat i un ametller escadusser amb un cel farcit de falcilles mentre el sol es pon, ens retorna la lleugera calma íntima.El segle XX ha estat el segle de la llum . En aquest nou segle, constatem la irrupció del nou entorn cultural humà : la virtualitat. Passem per una avinguda : una dona que espera al pas zebra és il·luminada per la llum del seu mòbil de penúltima generació. A certes hores del capvespre, veus homes mirant mòbils. En obrir els ulls, a punta de dia mirem amb ansietat què ens diu el facebook, què ens suggereix Instagram, quins missatges nous tenim al uatsap. Veig els dits àgils d’una noia que escriu missatges al uatsap mentre espera l’inici de la pròxima classe. Un altre jove, amb gest automàtic, mira la pantalla del mòbil, inclina el cap, contesta un missatge, a cada moment d’ociositat. La inter-comunicabilitat omnipresent i omni-temporal crea un altre tipus d’home, un altre tipus d’atenció i de dispersió.Si preguntes – és una pura redundància : per què preguntar ? – et diuen que sempre estàs comunicat.  Ells no distingeixen la comunicació fàtica. No l’estudien. No la coneixen.I,en canvi, només te sents íntimament tranquil quan sents la melodia del silenci. La natura . L’aroma d’una feixa d’ametllers verdíssims.     

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...