la tria.

Poesia tallant . Esmolada com la fulla d’una vella destral que talla sense pietat , “Suite borgenca” , escrita per Eduard Batlle, és una obra contundent que arrenca de la passió filosòfica – de la veu de la passió inútil, ara menystinguda, de saber, de conèixer, d’escrutar- i creix com un arbre retorçut, poderós, de branques llargues, ple nafres i pell morta fins a una alçada que mira un penya-segat boirós batut pel mar. Hi ha obres que naixen amb l’alè de l’esperança. N’hi ha que naixen amb l’alè del sentit de la tragèdia. “Suite borgenca” és en aquest costat : el de la música tràgica. El de les ametlles amargues.    És una obra que naix en la més negra, silenciosa i privada aigua de la intimitat, amb un gran fred interior – el fred gèlid que ve de les cavitats la terra, que sol donar fruits lluny del coneixement lluminós, perfumat i atònit. És un llibre que no cerca la llum meravellosa del sol de l’esperit i la feliç conjunció del moviment i de la companyia ...

FALSES  MEMÒRIES . Llorenç Villalonga no és pas un escriptor que caigui gens de simpàtic al lector. Llorenç Villalonga era un senyor : els senyors no han de suscitar pas afalagadures. Només els cal ser. Estan acostumats que els serveixin, que els pagesos els duguin la fruita més dolça del secà més aspre. Per això, no hi confraternitzes . Només quan t’explica,   que escriu a   la matinada, que el temps del record de París se li fon als dits. I mig adorm, amb els ocells de l’alba a la finestra. O escriu sobre la seua dona, cosina seva, amor primer; amor final- pel mig , les vel·leïtats de la joventut ociosa del Terreno de Palma . Són les memòries d’un senyor de Mallorca educat en la contenció, en francès, per allò de la llengua de cultura del segle XIX ; i a Espanya, per allò que tot quadre necessita un marc. Un senyor que escriu és una raresa : com son pare és bastant abúlic. Escriure, en el seu grup social, és estrany. La influència de la biblioteca de son ger...

LA VIRTUALITAT. En la variabilitat de les coses dels humans, hi ha un fet constatat que avui em produeix una certa perplexitat que vull compartir : els humans ens esforcem a construir hàbitats culturals allunyats de la natura amb una insistència bestial. És com una mena de nerviositat de l’espècie homo sapiens sapiens. Removem terraplens, construïm ponts, asfaltem carreteres...   Les nostres ciutats, les   viles, les cases, els nostres automòbils són a molta distància de la naturalesa. Són reductes contra la naturalesa . A vegades, bastim una vila a prop d’un riu assedegat; a vegades a prop dels seus boscos de ribera, però no tardem gaire a tallar els arbres sense miraments. Normalment, bastim les nostres ciutats lluny de les muntanyes, de les terres desèrtiques, de les glaceres i dels pics. I tanmateix, en els nostres entorns urbans ( cases, blocs de pisos, llums, avingudes, rotondes, carrers i semàfors) el nostre neguit creix; la nostra intranquil·litat ens...