versos .

dimarts, 10 de maig de 2016

Mossèn Cinto.

Els estrenus biògrafs que han confegit la darrera biografia publicada de Jacint Verdaguer, Narcís Garolera i Marta Pessarrodona han escrit a dos cors un volum sòlid i suggerent : a Garolera devem la visió més detallada, àrida  del poeta de Folgueroles; a Pessarrodona les mirades al món anglosaxó, que expressa amb polèmica, per comparar i extreure nova llum d’una peripècia vital potser molt enransida pels tòpics dels segle XX. La perspectiva europea i nord-americana la redimensionen, la seua biografia, però no n'acaben d'atorgar la dimensió correcta.
Per al meu gust, la susdita biografia de Verdaguer, que subtilment tira terra alguns tòpics acreditats, com ara la pobresa de la seua família de pagesos de la Plana de Vic, queda massa enfangada en mostrar, amb una mena luxúria de detalls que no sé pas si calia, l’episodi llargament esbombat del conflicte del poeta llorejat amb el segon Marquès de Comillas i el bisbe Morgades, que acabà sent una trista tragèdia indigna per a un poeta que ha donat tant a la seua comunitat nacional (i, suposem, a la cultura europea). Crec que, a hores d’ara, aquest episodi ja ha esdevingut una mena de mania d’especialista verdaguerià. Un assumpte que al lector de Verdaguer no li interessa pas gaire més. 
Des del meu punt de vista – que és al capdavall el d'algú que no se sent especialment devot de les obres de Verdaguer - la raó fonamental per la qual paga la pena d’escriure i llegir una biografia del capellà del Marquès de Comillas, és que fou un gran poeta. No sé pas si fou el nostre Baudelaire, el nostre Bécquer, el nostre Homer - diria que no !-, però és un poeta lluminós i universal. L’autor de dos llibres fonamentals –“l’Atlàntida i Canigó”- que serviren d’alçaprem ideal per a una comunitat que s’hi reconeixia. A mi m’ha faltat la re-interpretació post-moderna del llegat poètic de l’escriptor una mica a l'estil del que el professor Compangon ha escrit per a Baudelaire . 
Em sembla que la mateixa vistositat de la vida i la tragèdia de Verdaguer acaben fent perdre de vista la seua poesia. O tal vegada, Jacint Verdaguer ja ha ingressat en el paradís dels mites; ja és més un mite que un poeta. Un servidor encara prefereix el poeta . 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada