la tria.

La Núria Espert. En la cartellera barcelonina, sempre tant estimulant, s’està representant El rei Lear al Teatre Lliure amb Núria Espert en el paper estel·lar del protagonista. L’obra és commovedora. Es pot prendre des de molts punts de vista, però avui la prendré des del de l’homenatge explícit a les actrius que han dedicat, amb una coherència rodona, la seua vida professional al teatre. King Lear dirigit per Lluís Pasqual és un sentit homenatge a Núria Espert, que he observat que és desconeguda per als joves . Pels que nasquérem als anys seixanta és una icona que hem vist en els llibres, però no hem sentit als escenaris. Emperò no és un homenatge fastuós, ridícul, retòric, en el sentit més infame de la paraula, sinó un homenatge càlid a un ofici difícil, com tots els oficis ben fets.   L’Espert no amaga la seua vellesa ans treballa fins als moments en què la gent diu que es retira. Jo la vaig conèixer a través de la pel·lícula “Actrius” de Ventura Pons, basada en ...

  El dia de sant Esteve vaig estar-me sol per Sant Feliu de Guíxols. Al dematí, vaig caminar pel camí de ronda on hi havia corredores silencioses, primes, enderiades, amb malles adherides a la pell, caminadores solitàries amb ulleres fosques . El camí és pròdig en moments extàtics. Vaig veure una dona que  banyava nua en una raconada, daurada pel sol. Estava vigilada per una altra dona . De Sant Feliu de Guíxols era Gaziel. En vaig veure alguns dels seus volums a la llibreria del poble. La vila presenta una fisonomia que res té a veure amb els pobles del baix segrià, que són els nostres melics irònics. Quadriculada, plana, ,silenciosa, sense gota de boira, amb rambles.  Sense que el centre sigui la plaça de l’església. Amb una pastisseria elegant i un senyor restaurant anomenat Eldorado. Em temo que des del segle XVIII hi havia una vida industrial curiosa: s’hi construí un vaixell de fusta per a l’armada reial que feia molta patxoca, del qual només en re...

Les lluminàries del cel.  A ran d'abisme.

Una altra  versió de "la novia." Bodas de sangre. La darrera pel·lícula de Paula Ruiz intitulada “La nòvia” presenta un interès notable en intentar adaptar “Bodas de sangre”, de Lorca al cine, amb un resultat no pas brillant, però tampoc negligible. Passar del vers a la imatge no és pas un assumpte simple. Per als més joves, el teatre de Lorca és una raresa desconeguda. La pel·lícula no crec pas que els n’obri les portes : les ressonàncies del vers no són les de la imatge. Ara hi ha un nou interès per Lorca. Per exemple, a Barcelona, al TNC,   estrenen “El público”. A “La nòvia” li falta la borratxera d’emoció que segurament només els versos de Lorca saben suscitar. Hi ha alguns encerts : la tria dels personatges que representen les dones grans, amb el pes del vers i del saber ; hi ha alguns errors : els personatges joves, entre els quals Inma Cuesta, no acaben de donar la talla malgrat la seua bellesa tòpica : ulls foscos ametllats; el cos bru, molsut. L...

Lluís Homar.  La màgia de la representació  teatral  deu de fonamentar-se en una barreja d’experiència viscuda, llegida, sentida, oïda i la meravella de la invenció d’històries per mitjà del llenguatge , em dic mentre faig cua a la taquilla i miro tot de persones que a penes conec . És una tarda de diumenge d’hivern : venteja .  Després de moltes milles, ha arribat al Teatre Municipal de Balaguer la representació de “Terra Baixa” que ha presentat als escenaris l’actor Lluís Homar. M’espero, em poso lleugerament nerviós, dono ullades circulars, saludo els amics que també hi van al teatre un diumenge boirós a la tarda, tancada i fosca. El teatre és també el puntet d’exhibició necessària en tota societat : hi veig vestits entallats i barrets atrevits. El teatre és mig ple. Quan Lluís Homar somriu en entrar a escena, tot demanant permís, comença l’encís. El públic – els clatells arrenglerats que un bon cineasta  retrataria puntualment- entra en un estat de...