dimecres, 28 d’octubre de 2015

Origen incert



Cues, pàrquing ple, cotxes damunt de les voreres, públic joveníssim. Cada generació acompleix els seus rituals cinematogràfics : ara “Segon origen”, pel·lícula rodada a Lleida, formarà part dels records d’una de les noies que va seure al meu davant i en acabar va dir : “està bé”.
“Segon origen” és discretíssim. És un film que rodarà per totes les televisions i tots els ordinadors de mig planeta, això sí. És un producte de consum comercial light.
Els actors joves són discretíssims – sobretot el que representa Dídac adolescent-. L’únic actor que manté el to és Sergi López.
La segona part, que representa una peripècia extravagant a Menorca, és una davallada imperdonable de to, d’argument i de bellesa.
La visió de la ciutat de Lleida rosegada per un cataclisme és la paràbola més perfecta que he trobat per explicar els efectes de la crisi financera, la voracitat dels bancs i l’ambició dels capitalistes. Naturalment, els directors del film no podien imaginar que la causa de la catàstrofe fos els financers de Wall Street . Ni alienígenes ni  canvi climàtic : ambició voraç financera. Vendre hipoteques a qui no podria pagar-les mai.
El final, rosat. La vindicació del lloc, interessant. El català parlat, d’un col·loquialisme innocent.
En l’obra de Pedrolo, que no és cap chêf d’oeuvre , hi subsistia una certa idea  molt grata a l’autor de Tàrrega, d’inaugurar un món nou, adàmic, sense déu despòtic veterotestamentari i sense clericalisme. A banda de la dificultat teòrica i pràctica de reiniciar el món del no-res- de la ruïna, el film s’arrenglera en l’estil de fer pel·lícules fantàstiques a l’ús. L’assumpte revolucionari queda desactivat. L’erotisme, molt diluït. La vindicació del futbol, simple; un esquer per vendre el film. La forma d’atansar-se als llibres, irrisòria. (Com se nota d’un hora lluny, la poca traça que tenen de llegir, els actors ! Fan anar els llibres com ventiladors de pàgines ! El jove que representa Dídac no han llegit un llibre ni per recomanació !)
 Alba i Dídac, simbòlicament inauguraven un món ideal dellà de les misèries de la postguerra espanyola i del catolicisme triomfant. Aquest Segon origen , signat per Carles Porta, i amb un fervent homenatge a Bigas Luna, que deixà la seua empremta en la primera part, sembla més aviat un elogi del present. Un elogi de l’agricultura industrial en forma de camp de presseguers. Un elogi de la indústria cultural light.
Ara sí, és en els aspectes formals que el film excel·leix : la recreació de certs espais interiors amb el foc a terra ; la recreació d’una festa en un iot – una altra vegada els gustos de les classes dominants, que poden tenir un iot ( i es veu que el tenen ) sota els estels.

Els personatges, prims, esquelètics. Els diàlegs, per somriure.  Em sembla que el film no ha resolt l’eterna qüestió d’acontentar els simples i de seduir els intel·lectuals- o refinats- , cosa que sí sabia aconseguir Shakespeare.  

Publicat a Lectura el dia 25 d'octubre de 2015

dilluns, 19 d’octubre de 2015

La novel·la sobre el cristianisme.

EL REGNE .


“El regne” d’Emmanuel Carrère és un llibre fenomenal , extraordinari, del qual es fa difícil d’escriure una ressenya breu sense trair-ne la complexitat . Fer-ne un bon article em reclamaria una altra setmana de relectura atenta, unes consultes llargues del llibre dels “Fets dels apòstols” i de l’ ”Evangeli” de Lluc. Només puc esbossar unes impressions de lectura : ens enfrontem a un llibre notable, de llarg alè d’estudi, de treball meticulós, sincer. No sabria calibrar si dir-ne un treball excel·lent. Agosarat, interessant, sí. Potser l’excel·lència rau en ajuntar hàbilment, sense que se’n vegin les juntures, la seua experiència vital, entre altres coses, de ser ex-catòlic, marit, pare de família, coneixedor de la bíblia fins a fer-ne una traducció nova de certes parts del Nou Testament, amb la història del primer cristianisme. La impressió de veritat que traspua el seu relat personal el sap projectar cap a Pau i Lluc, que són dos dels personatges estel·lars del volum. D’altra banda, no som davant d’una novel·la clàssica amb un argument o peripècia sentimental o d’una aventura fantàstica : hi ha la voluntat d’assaig, amb una mirada molt competent sobre aquella tardor de l’imperi romà; hi ha les preguntes que apareixen cada dos planes i mitja. Hi ha les seues hipòtesis solvents, els seus dubtes, les seues certeses.  
Ara, allà on Carrère excel·leix, sense dubtar-ne gens ni mica, és en saber narrar el cristianisme com a religió – o secta- amb les persones cabdals que li donaren la empremta inicial – Pau, Jaume, Joan, Lluc-  en el curs sempre complex, fluvial, sovint apassionat i contradictori de la història d’aquells cinquanta o seixanta anys després de la mort de Jesús. El moment de després de la mort d’aquell obscur agitador hebreu que diuen que ressuscità: el temps de l’imperi romà- entre altres, el regnat de Neró- , la guerra dels jueus, el temperament de Pau, el temperament de Joan, les relacions sempre tenses de Pau amb Jerusalem, el tomb definitiu que pren el cristianisme quan se separa del judaisme i esdevé la religió oficial de Roma. El llibre de Lluc. Tot expressat de manera seductora, sense abandonar un tarannà il·luminador, racional, respectuós quan cal .
No és un libel, no és exactament un pamflet emperò tot el llibre respira el perfum de la raó.
Capítols excepcionals: els que evoquen la resurrecció de Jesús, els que evoquen l’illa de Patmos, els que evoquen els primers dies de Pau com a profeta...


 Publicat el 18 d'octubre al Diari Segre, al suplement "Lectura".

dilluns, 12 d’octubre de 2015

La malcontenta , de Sebastià Alzamora


Una altra illa mediterrània, mas volcànica per il·lustrar questa ressenya de "La malcontenta" de Sebastià Alzamora. 


UN WESTERN A MALLORCA. 

Sovint, en converses informals, hem parlat del cinema en abstracte, com una forma artística que adapta novel·les a la gran pantalla, a vegades amb poca, a vegades amb molta fortuna. 

Poc hem parlat del cinema com a una influència activa en l’escriptor de novel·les modern. Aquest és el cas, em pareix d’ una novel·la de Sebastià Alzamora, intitulada “La malcontenta” que, si no vaig desencaminat, és densament influïda – i no em sembla pas un demèrit- per una part important del cinema que s’estila al voltant dels films de Tarantino o dels germans Cohen, per posar els primers directors que em vénen a l’esment .

  S’hi veuen temes, personatges i tècniques - una certa concisió en els diàlegs, una certa visualització de les escenes, una certa elaboració del dolent de la pel·lícula- que en recorden l’aroma. I probablement és en la concisió del personatge principal, En Durí , és on noto un alè evanescent cinematogràfic. ( El desenllaç també presenta un aire mig teatral, mig de cinema de fantasia.)


L’espai és la Mallorca rural de llocs que giren al voltant de Llucmajor, més aviat ,però, són els espais oberts, les possessions, algun alberg perdut, boscos i rieres ; el temps, el món decimonònic, parat, pobre, bàsic, elementalíssim, del mil vuit-cents. ( Un temps sense cap luxe sinó els ajusticiaments públics i , potser, un cert amor de pura compenetració .)


L’assumpte? El bandoler enamorat d’una dona dita la Malcontenta, relació que és narrada sense a penes cap expansió romàntica. ( Si apareix qualsevol apunt romàntic és, de fet, un contrapunt retòric molt  irònic. )


El xarops romàntics són evaporats, en canvi, els diàlegs són afuats, directes, tallants, precisos. La psicologia dels personatges és molt escassa : diria que la pobresa del moment és tal que la mera idea de psicologia és una despesa tan supèrflua que a penes s’imagina.Aquest procés de narració despullada de sentimentalismes pren formes tremendistes – una mica goyesques – en el judici inicial, que té l’alè d’un film penitenciari i en el pre-desenllaç, també tremendista.De manera que, retorno a imaginar-me ço que he llegit i hi observo un punt de cocció intensament cinematogràfic, cosa que , ben sospesada, no em sembla mal. Li atorga una rara singularitat; el fa esmunyedís, el llibre.Per acabar, la mateixa noció de mal queda com subtilment perdonada: tant Na Malcontenta com en Durí viuen dellà de la moral.Acceptat el joc tremendista, la novel·la es llegeix amb estrany plaer, com els films dels germans Cohen, per exemple.

Article publicat a la revista Lectura de segre el dia 11 d'octubre de 2015.



dimecres, 7 d’octubre de 2015

FARRERA. Centre d'art i Natura.


FARRERA.











M’estranya que al Centre d’art i natura a Farrera tots els elements siguin favorables a escriure: el silenci, a les nits, és mineral ; als matins, el sol és formidable. La casa és orientada cap a la llum. Grans finestrals. Les habitacions són confortables, amb una sòlida taula per escriure o llegir, amb un llum magnífic que concentra. Les converses i les amistats poden ser també incitadores a seguir escrivint. Conté exactament el contrari del que vivim a la plana: natura, silenci, en lloc de la sorollada constant; concentració, en comptes de la dispersió habitual de fets i converses; pensaments que agombolen ; quadres als passadissos, mapamundis, exposició d’obres que es crearen allí...
El menjador és magnífic : solar i acolorit. Als vespres, les converses poden ser càlides. El vi, espès i fort. Als migdies, dinant amb amanides pensades com un quadre, sempre hi ha la tendència a la lamentació, que és molt nostrada.
Sobta adonar-se’n com les cases poden ser pensades conscientment per a una fi : crear.
La professora Raquel Picolo, que ha impartit el curs prové de la biologia. És silenciosa. Somriu a vegades i també riu francament.  No engega discursos o conferències com fem els professors que provenim de la filologia. Té una veu vellutada. Té un color càlid, la seua veu. Més aviat fa incitacions : duu llibres, llegeix algun cant o poesia. No té la pressa que jo tinc. Explica què ha escrit i què ha publicat .
De l’estada al centre d’art i natura de Farrera, en tinc la impressió molt viva del sol i del silenci. La incitació a tornar-hi per escriure-hi durant dies. Em pareix que el centre de Farrera és com un monacat laic. Com una mena d’alberg un puntet auster destinat a la creació.
El que no endevino ara és l’efecte continuat de l’escriptura : sé positivament que si hi romangués un mes, en sortiria canviat. Les tècniques que usa Raquel Picolo són senzilles: poca teoria- la mínima-; molta observació- pràctica. Poca coerció. La regressió a la lectura en veu alta. (La lectura en veu baixa, silenciosa, acaba sent massa cerebral. Massa despresa de la veu.)
 Un cert retorn als textos bàsics, llegits amb calma. La imitació amb distensió, la lectura en veu alta: una cert esponjament com a tècnica bàsica. El revés dels professors, que estem atrapats – ara m’hi poso jo – en voler fer discursos sense parar per conjurar a vegades el silenci, a vegades el soroll.






versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...