diumenge, 30 d’agost de 2015

Islàndia : la llum






Islàndia : la llum.


Des de Catalunya, les possibilitats d’arribar per vies consuetudinàries a la illa d’Islàndia són remotes. Has d’esdevenir un forofo de la geologia, dels ocells, de la pesca del salmó o de trescar per les glaceres  per concebre la idea d’un viatge tan llunyà. La llunyania física de l’illa produeix un efecte d’estranyesa geogràfica. La raresa del paisatge és continuada; la diferència de la llum és manifesta; l’arcaisme de l’idioma és sorprenent. Islàndia és la meca dels geòlegs. En el nostre grup, n’hi havia un parell que s’admiraven de les falles , , de les colades, del Rift, de tantes coses que havien estudiat als llibres ! De manera que vaig quedar suficientment il·lustrat de les característiques geològiques de l’illa. Ben garbellat, representa que Islàndia és situada sobre la dorsal atlàntica que té una llargada aproximada de 50.000 km. Islàndia és, doncs, situada sobre un magma calent que emergeix i alhora separa dos continents : Amèrica i Euro-Àsia, cosa que es pot observar amb la boca oberta en els recorreguts de l’illa.
En la seua forma més vistent, els volcans es poden veure, caminar i copsar-ne les diverses colades fosques i formes extravagants. Així, a partir del primer dia t’aveses a les fumaroles, a les fonts termals, a les cascades formidables, als camps de lava o als camps de lapil·li.
I tot això incommensurablement gran.  
Les primeres impressions són fortíssimes : al llarg de la costa veus les llargues i dantesques platges de sorra negra i quedes aclaparat. Res del que coneixies s’hi assembla. La platja de Vik, per exemple, al capvespre, quan  comença a ploure i corren els núvols i les volades d’ocells, et fa tornar a les formes de la tristesa i de la melancolia. Llavors veus les volades de pufins i et lamentes no haver-te endut uns prismàtics.   
A les petites viles – quatre cases, un supermercat, una benzinera i alguns carrers molt amples- hi entreveus sempre l’església punxeguda i protestant col·locada en un lloc preeminent. Blanc o blau cel.
Els rius sempre carregats d’aigua neta, arremolinada i clara, en la desembocadura. ( Tens la impressió que així devia ser Europa abans de la Revolució industrial i el capitalisme : rius nets i cabalosos sense rescloses ni pantans! )
Al capvespre sempre quedes admirat que les postes no s’acabin mai. Lentíssimes i sempre impressionants, la mateixa qualitat i densitat de la llum és diferent de la que coneixes al sud. A la nit, el cel blaveja . Nit il·luminada.
Si no fos pel vent del nord, fred i insidiós, i la pluja que no para, fóra un paradís.


dimecres, 26 d’agost de 2015

GEOTERMALISME : FUMAROLES.


LES FUMAROLES


Sense pensar, anava a escriure : "un paisatge dantesc", però és massa tòpicament rebregat . El magma soterrat que escalfa l'aigua de la superfície. 






Postal des d' Akureyri, ciutat del nord d'Islàndia.


LA PLUJA A AKUREYRI.



La biblioteca pública de la ciutat d'Akureyri, amb magnífics finestrals. 


Les formes de la pluja, del fred  i del vent al nord d ‘Islàndia, encara que sigui a l’agost,  conviden a viure a dins de casa . Al fiord, llarguíssim, la boira presenta l’aire de família de les coses fantàstiques. Totes les formes de la natura són immenses.  Als pubs entreveus les teteres i les tasses darrera els vidres i n’ enveges l’ escalfor. Als carrers no hi veus ningú. A les cases, els grans finestrals deixen veure una llum pàl·lida i potser una dona que llegeix. Cortinetes i jardins al  costat. Un veí  hi ha instal·lat una visible columna de basalt al jardí. Es el símbol geològic del lloc.
Des de fora, semblaria que la vida social no existís. Des de dins, la convivència de la gent es produeix dins de les cases. És més intensa, pròxima i segurament tant o més conflictiva que al sud. Estranyeses de la gent que vivim abocats a fora sota un sol roent.
 Una volta anàrem a un determinat local en una ciutat portuària . Des de fora semblava mort. Des de dins, el cafè era ple de gent, les noies de la vila hi tenien la rialla àvida i alegre. S’hi bevia cervesa , a preus astronòmics, això sí. S’hi menjava el peix del dia, en la penombra.
La natura prodiga prodigis arquitectònics superiors al que els humans dibuixen.

La llengua islandesa és un pur misteri que esdevé mur i  estímul. Mires de treure’n el sentit, però les paraules se t’esmunyen i la memòria escup amb insistència les paraules noves.  Les paraules, encadenades en aposició , són llargues i críptiques. 
A la llibreria de la ciutat hi ha una mescla de bar, de cafè, de taula oberta a la poca llum de la tarda. Una noia torinesa, que hi treballa a l’estiu, ens explica que els islandesos s’ avorreixen molt, que sovint parlen dels cavalls i que els costa de ser distesos en les relacions personals. 
Les esglésies que hem vist son col·locades en llocs molt visibles; altives i pintades de colors, són belles. A la ciutat d’ Akureyri s’han de pujar una colla d’esglaons per accedir-hi. Des del seu davant, obert i plujos,  es pot albirar el fiord, amb una sensació d’amplitud i d ‘ infinit.      
L’església és calmada, assossegada, protegida de la pluja. Una dona hi llegeix en un dels bancs i nosaltres , els turistes, hi produïm soroll. M’ hi assec; a fora plou. M’ hi entretinc llarga estona escrivint amb llapis. Son massa coses per pair : rius; camps de lava, volcans...  La tarda es va tornant freda . Són tardes per a escriure el capítol d’ un assaig o les ratlles d’ un sonet. En canvi, passaré la del vespre passejant sota el vent i l’ espurneig  de la pluja. Demà baixem més cap al sud.   

   
Formidable cascada . La foto no fa justícia a l'indret. És més fascinant, encara.  

dilluns, 17 d’agost de 2015

El quadern vermell perdut .

NOTES PERDUDES  D'UN VIATGE.




ESPRESSO





La tovallola llistada.






RELAT DEL DELTEBRE.




la mar...


A la peixateria, una dona de Lituània, de pell de farina, xerra molt bé el català. Ens convida a quedar-nos-hi per sempre : “La vida hi és molt tranquil·la”. Als terrats de la vila del Deltebre se palpa el breu silenci de la migdiada, un dia de finals de juliol que núvols densos color de plom i de cendra passen sense parar sobre el cap després de setmanes de despotisme solar .Al jardí del darrere, de buguenvíl·lies, hibiscos i clavells morescos, i la font seca, el ventet mou el llimoner verdíssim.Al fons, una vella palmera senyorial vigila una caseta buida, tancada, amb un terrat assolellat sense ningú.Damunt del solà, mires un parell d’àlbers, molt drets, de fulles molt flonges que torregen per damunt de les cases de dues plantes.A migdia ha plogut torrencialment sobre els arrossars ufanosos, sobre el gran riu, sobre la taula, les estovalles, les cadires buides del dinar d’ahir- llum blanca de tant excés.A les cases llogades plenes de figuretes, quadrets i andròmines, aprens el gust per la simplicitat. Amb la meitat de coses que tragines a la bossa viuries més bé. Com ara les novel·les. Les oblides, les mig llegeixes, no les acabes mai, o les carregues a la motxilla en una excursió cap a la punta del Fangar, amunt i avall de la riba escumejant, per no llegir res : la mirada queda impressionada del magnífic horitzó del cel blau maragda, de la mar quieta o dels gavians .Als estenedors vells, roba esportiva dels joves : història emotiva de la humanitat.Prudenci Bertrana espera pacientment que el llegeixi, però la mar i el riu són massa poderosos per concentrar-se en re. Els joves són més interessants, ara que malden a entrar per la porta estreta d’un món del treball que no ha estat gens pensat per a ells. Els veig com una generació educada en l’època del desenfré immobiliari que aterra en l’austeritat merkeliana. Adaptacions en sec.Malament una societat que no té treball remunerat per als seus joves, em dic.A la tarda, a la platja entre les dunes, escassegen els banyistes : blau aquietat. Algues. El para-sol groc que la brisa despentina. Estesa a la sorra una família llegeix llibres de butxaca, cadascú a la seua.Llistada de colors vius, la tovallola de platja evoca una felicitat antiga perduda ; en promou una altra de nova, bolcada cap al futur mentre mengen unes peres ercolinis de Lleida, madures i grogues a la vora de la mar. Una mirada sobre l’estesa blava, edènica, melangiosa de la mar.    


El Delta verd.


El Delta.A l’estiu, els camps d’arròs del Delta, plans com el palmell de la mà, són d’una verdor rutilant, intensa, blavejant, amb una olor difícil de definir, però inconfusible. Les sèquies, els camins, els arbres espaiats, les platges desertes, les onades, els ocells, les platges amb pocs banyistes conformen una geografia curiosa, embriagant i peculiar.Les perspectives s’allarguen. La mirada queda com suspesa; la paraula, absent. ¿ Fins a quin punt aquesta geografia plana, immensa, incommensurable - només amb les casetes dels pagesos enmig dels camps i amb les sitges de les empreses arrosseres com a tòtems de prosperitat-  amb la silueta retallada, blava del Montsià a l’oest, i la immensitat del mar a l’est, conformen la personalitat de la gent d’aquest país petit, com si fos fora de la terra continental ?En un primer cop d’ull, la gent d’aquest país, la gent del Delta, somriu més, es mostra una mica més distesa que els lleidatans, enfurrunyats, malmirrosos, malhumorats, constrets, atrapats en una ciutat sense gaires al·licients estivals ( i ara, en època post-crisi, amb pocs atractius laborals ) . Tanta pressió fa la calor com les poques perspectives laborals per als joves, que han de fugir cap a la gran Barcelona o cap a la pròspera Alemanya !Un atzar venturós m’ha portat de nou al Delta per diversos dies. Hi he observat els moviments de les dones en bicicleta pels carrers del poble Deltebre, que sempre em sorprèn; he mirat les casetes de planta baixa, el desordre urbanístic, i els jardins davanters, molt frescos, de certes casetes, fetes ab libitum.  Les formidables escalinates que hi projecten els senyors que han fet algun dineret ; les agrobotigues, plenes de saquets d’arròs...Deltebre és un poble concentrat de carrers fets sense gaire arbitri municipal. Foren una pedania de Tortosa i l’activitat d’ordenació ciutadana és molt recent, però , a més a més d’aquest fet administratiu, hi ha l’enorme poder del riu Ebre, el més poderós de tota la península, hi ha també l’enorme poder d’atracció de la mar amb els relleus inacabables de les seues platges i dunes. Sense aquest poder de l’aigua del riu i de l’aigua de la mar, el Delta no fora re. I tanmateix, aquesta bellesa dels arrossars en plena verdor estival  dóna al lloc una possibilitat d’esgambi, una calma natural que afavoreix el tarannà fester, rialler, distès de la gent del Delta. Quan hi vas, enyores una vida més amable, més a prop de la natura, més atenta a les variacions de la llum i la frescor de la brisa.  



versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...