Ben mirat, l’espectacle de la
nit dels premis Vallverdú, organitzats per l'ajuntament de la ciutat de LLEIDA, després de la concessió dels guardons, sobre l’obra
del poeta, actor i cantant Ovidi Montllor a l’auditori de Lleida podríem
situar-la, amb tendresa, en la feliç òrbita de la cultura de la resistència, de
la clandestinitat, del maquis cultural en temps de la indústria audiovisual
llampant .En la forma
artística, la cantant Gemma Humet- una de les poques persones joveníssimes de
la sala- va reactualitzar amb una veu molt delicada les grans cançons del cantant
d’Alcoi. El veterà Toti Soler retornava a l’auditori com si no hagués passat el
temps, per bé que llurs cabells clarejaven. El rapsode, barbut com un follet, va
brodar el poema dels monosíl·labs de Pere Quart. Davant dels nostres ulls i les
nostres orelles, va desplegar-se l’energia voltaica d’un moment històric que
encara ens commou.La vella energia
dels divuit anys emergia evocant aquella època agredolça de l’antifranquisme –
el moment en què ingènuament creiem l’ensorrament del franquisme, conservat
incòlume per a vergonya de les Espanyes . Llavors, els joves ens movíem entre
escoltar les poesies del cantant de Xàtiva, les melodies una mica emmelades del
de Verges o les poesies del d’Alcoi, sempre més marginal.Ara, la
perspectiva del temps passat, el desengany de la democràcia espanyola (i
catalana), ens retorna, vibrant, el cantant més a l’esquerra social dels tres.La nit dels
Vallverdú va ser productivament emotiva: hem passat del piscolabis opípars de
l’especulació immobiliària a les llàgrimes emocionants dels grans poetes,
pobres i oblidats en la riuada del món audiovisual : oh, gran Salvat-Papasseït
!, Oh Segarra precís, Oh, Ovidi, punyent ! .Els polítics que
governen la ciutat i la província, amb els seus discursos esquàlids, ens van posar
molt nerviosos, més aviat rígids : sembla impossible que siguin de mirada tan
curta, àtona i limitada. D’altra part, costa poquet d’acontentar els pobres amb
molles i crostes de la sensibilitat poètica . La carn ja se la reparteixen
entre ells.Ara sabem que som
pobres i que ho seguirem sent per secula seculorum, amen.Mentrestant, vam
escoltar els nostres poetes amb els ulls espurnejants. Aquella mateixa nits, hi
hagué a París una cadena inhumana d’atemptats. La història corre furient, a
palpons .
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada