dimarts, 10 de novembre de 2015

Trenta-tres nits amb Baudelaire.


MESURA.
He descobert a través del traductor Jordi Martín Lloret “Trenta nits amb Baudelaire” d’Antoine Compagnon, que és un professor savi, nascut a Brussel·les.  És un home  mesurat, amb una extensa bibliografia, que presenta molt d’interès  .
 A França, el seu volum anterior intitulat “Un été avec Montaigne “ ha estat un llibre molt llegit. Ja és sabut que  els països on ha triomfat una revolució burgesa sol llegir més que un altre on ha triomfat la contra-revolució de tirat feixista.  Ara, la publicació d’ “ Un été avec Baudelaire ” ha estat la natural continuació de l’èxit del primer llibre .
Entre nosaltres, tots dos volums els ha editat “Blakiebooks”. Són llibres bonics, amb una textura tàctil molt amanosa,  i amb un gust molt peculiar, encertat, ben editat. És rar trobar llibres com aquest.  És a mig camí del llibre de culte i el volum de consum frívol, flexible. És el volum que llegiries al tren si a Lleida n’hi hagués.  Si encara existeixen alguns professors que llegeixen, aquest és un bon volum per a preparar les classes de literatura universal. Entre l’assaig i la divulgació, el volum té un aire de lleugeresa molt adequat als nostres temps liquats, post- diluvi universal. I això no obstant, hi ha substància. És un volum per rellegir. Per retornar-hi. Està organitzat en 33 temes d’una brevetat pròpia de trajecte de metro parisenc. En l’origen  fou un programa radiofònic  : se situa en un terreny més civilitzat, ciutadà, menys acadèmic, més amanós que no pas la pràctica habitual dels articles de diari o els volums acadèmics, molt desacreditats. Vull dir que repassa amb atenció els grans assumptes de la vida i l’obra del poeta parisenc : la seua biografia, la modernitat , la bellesa, la premsa, les dones, la fotografia, els tòpics , el riure...
Baudelaire no m’ha fet mai cap gràcia  especial per més que sigui el millor poeta del segle XIX . És molt possible que Baudelaire sigui el millor poeta del XIX i alhora  un personatge antipàtic – infinitament més antipàtic que Montaigne. La seua lectura – la dificultat de la seua lectura – té a veure amb les ganes d’emprenyar el lector.  Les seues provocacions contínues no saps massa cap a on condueixen per bé que provocar és sovint una forma de pensar, o d’irritar-se.
Quan penso en Baudelaire sempre penso en Pere Rovira, que l’imitava, que el citava. Entre l’aire blanc de certs poetes i la provocació d’altres em quedo amb la mirada de Compagnon que mira de respectar les contradiccions del turmentat poeta Charles Baudelaire. Sense fer-ne sang.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

versos .

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no con...