Trenta-tres nits amb Baudelaire.
MESURA.
He descobert a
través del traductor Jordi Martín Lloret “Trenta nits amb Baudelaire” d’Antoine Compagnon, que és un professor
savi, nascut a Brussel·les. És un home mesurat, amb una extensa bibliografia, que
presenta molt d’interès .
A França, el seu volum anterior intitulat “Un
été avec Montaigne “ ha estat un llibre molt llegit. Ja és sabut que els països on ha triomfat una revolució
burgesa sol llegir més que un altre on ha triomfat la contra-revolució de tirat
feixista. Ara, la publicació d’ “ Un été
avec Baudelaire ” ha estat la natural continuació de l’èxit del primer llibre .
Entre nosaltres,
tots dos volums els ha editat “Blakiebooks”. Són llibres bonics, amb una
textura tàctil molt amanosa, i amb un
gust molt peculiar, encertat, ben editat. És rar trobar llibres com
aquest. És a mig camí del llibre de
culte i el volum de consum frívol, flexible. És el volum que llegiries al tren
si a Lleida n’hi hagués. Si encara
existeixen alguns professors que llegeixen, aquest és un bon volum per a
preparar les classes de literatura universal. Entre l’assaig i la divulgació,
el volum té un aire de lleugeresa molt adequat als nostres temps liquats, post-
diluvi universal. I això no obstant, hi ha substància. És un volum per rellegir.
Per retornar-hi. Està organitzat en 33 temes d’una brevetat pròpia de trajecte
de metro parisenc. En l’origen fou un
programa radiofònic : se situa en un
terreny més civilitzat, ciutadà, menys acadèmic, més amanós que no pas la
pràctica habitual dels articles de diari o els volums acadèmics, molt
desacreditats. Vull dir que repassa amb atenció els grans assumptes de la vida
i l’obra del poeta parisenc : la seua biografia, la modernitat , la bellesa, la
premsa, les dones, la fotografia, els tòpics , el riure...
Baudelaire no m’ha
fet mai cap gràcia especial per més que
sigui el millor poeta del segle XIX . És molt possible que Baudelaire sigui el
millor poeta del XIX i alhora un
personatge antipàtic – infinitament més antipàtic que Montaigne. La seua lectura
– la dificultat de la seua lectura – té a veure amb les ganes d’emprenyar el
lector. Les seues provocacions contínues
no saps massa cap a on condueixen per bé que provocar és sovint una forma de
pensar, o d’irritar-se.
Quan penso en
Baudelaire sempre penso en Pere Rovira, que l’imitava, que el citava. Entre
l’aire blanc de certs poetes i la provocació d’altres em quedo amb la mirada de
Compagnon que mira de respectar les contradiccions del turmentat poeta Charles Baudelaire.
Sense fer-ne sang.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada