versos .

dilluns, 23 de novembre de 2015

Manuel de Pedrolo.

UNA LLOSA.
 Em costa explicar la impressió tan joiosa que em produí una jornada sobre Manuel de Pedrolo en els llocs de la Segarra. Vam prodigar les coses habituals :  llegir en els llocs de la seua infància – un lloc obert al sol-, sentir els camps immensos i secs, observar els castells, furgar en la memòria del passat, mig arnada, llegir poesies sobre la mort al cementiri, amb un acordió tocat amb mans precises  ...
Pregunto sobre la classe social dels seus pares. Sabíeu que Manuel de Pedrolo era el darrer brot d’una aristocràcia rural segarrenca que clava les arrels al segle XVI ? Com diu la Maria Josep Jové : una família que a cada guerra perd un llençol.  
Ell ho amagava. A mitges, però ho amagava. Aquesta ocultació també explica una certa abstracció de la seua obra literària.
La genealogia és llarga i complexa : se’m perden els detalls, com l’arena fina.  Durant el segle XX s’accentua la decadència i misèria familiar : el castell d’Aranyó, emblema de la família. El deuen de vendre a la dècada dels cinquanta, més o menys. Són rendistes ! Paguen dots a les filles, fins i tot a les monges ! Veuen el treball com una lacra. Fins als anys cinquanta s’oposen al fet que Manuel de Pedrolo es casi amb una obrera. Fins que el pare cedeix, perquè no té altre remei. Fet i fet, una ideologia de classe molt fèrria, basada en la immutabilitat de normes i actituds, que Manuel de Pedrolo refusa. La cosa mereix un llibre, a la manera anglesa, em diu Maria Josep.
En acabar va acompanyar-nos un descendent d’una altra família segarrenca: un xicot dels Enuix. Li pregunto si influeix d’alguna manera en la personalitat nàixer en una classe social com els nobles rurals de la Segarra. Em mira i sembla que tingui ganes de parlar-ne. Em diu : és “ una responsabilitat i una vergonya”.  Responsabilitat perquè pertanys a una família de “recio abolengo” i vergonya perquè “ vols ser com els altres.” “No vols ser diferent. Vols pertànyer al grup”.
 Manuel de Pedrolo, el transgressor, l’independentista, havia nascut en una de les famílies que s’havien fet fortes al carrer Major de Cervera des del XVI ençà. “Manuel de Pedrolo era el dimoni per als seus familiars. Sobretot pel seu anti-clericalisme bel·ligerant. El dimoni, que no callava”, afegeix.
En acomiadar-nos, em dóna la mà dues vegades i diu : “el que està clar és que era una llosa pertànyer a aquestes famílies. Una llosa”.” I des de fora sembla un privilegi”, que jo li dic. “I no ho és ! Una llosa “, diu molt seriós.





2 comentaris:

  1. Una jornada memorable, oi tant!

    Una abraçada, Andreu.

    ResponElimina
  2. Quina enveja que em feu d'haver pogut assistir a una jornada Pedrolo. Tant Pedroliana que sóc jo i m'ho he perdut.
    Gràcies per explicar-ho. Jo si que sabia de la seva família i la noblesa en decadència. De fet el seu cognom el delatava. Quan jo era joveneta i llegia Pedrolo a totes hores, (una fan incondicionak) una tia meva em va explicar això de l'origen noble devla família i em va dibar com a prova el 'de' del seu cognom.

    Crec que Pedrolo, probablement t'hagués dit alguna cosa molt semblant al noi d'ascendencia noble amb qui vas parlar.

    M'ha agradat el teu article.

    ResponElimina