la tria.

Cues, pàrquing ple, cotxes damunt de les voreres, públic joveníssim. Cada generació acompleix els seus rituals cinematogràfics : ara “Segon origen”, pel·lícula rodada a Lleida, formarà part dels records d’una de les noies que va seure al meu davant i en acabar va dir : “està bé”. “Segon origen” és discretíssim. És un film que rodarà per totes les televisions i tots els ordinadors de mig planeta, això sí. És un producte de consum comercial light. Els actors joves són discretíssims – sobretot el que representa Dídac adolescent-. L’únic actor que manté el to és Sergi López. La segona part, que representa una peripècia extravagant a Menorca, és una davallada imperdonable de to, d’argument i de bellesa. La visió de la ciutat de Lleida rosegada per un cataclisme és la paràbola més perfecta que he trobat per explicar els efectes de la crisi financera, la voracitat dels bancs i l’ambició dels capitalistes. Naturalment, els directors del film no podien imaginar que la causa de la c...

EL REGNE . “El regne” d’Emmanuel Carrère és un llibre fenomenal , extraordinari, del qual es fa difícil d’escriure una ressenya breu sense trair-ne la complexitat . Fer-ne un bon article em reclamaria una altra setmana de relectura atenta, unes consultes llargues del llibre dels “Fets dels apòstols” i de l’ ”Evangeli” de Lluc. Només puc esbossar unes impressions de lectura : ens enfrontem a un llibre notable, de llarg alè d’estudi, de treball meticulós, sincer. No sabria calibrar si dir-ne un treball excel·lent. Agosarat, interessant, sí. Potser l’excel·lència rau en ajuntar hàbilment, sense que se’n vegin les juntures, la seua experiència vital, entre altres coses, de ser ex-catòlic, marit, pare de família, coneixedor de la bíblia fins a fer-ne una traducció nova de certes parts del Nou Testament, amb la història del primer cristianisme. La impressió de veritat que traspua el seu relat personal el sap projectar cap a Pau i Lluc, que són dos dels personatges estel·lars del vol...

Una altra illa mediterrània, mas volcànica per il·lustrar questa ressenya de "La malcontenta" de Sebastià Alzamora.  UN WESTERN A MALLORCA.  Sovint, en converses informals, hem parlat del cinema en abstracte, com una forma artística que adapta novel·les a la gran pantalla, a vegades amb poca, a vegades amb molta fortuna.  Poc hem parlat del cinema com a una influència activa en l’escriptor de novel·les modern. Aquest és el cas, em pareix d’ una novel·la de Sebastià Alzamora, intitulada “La malcontenta” que, si no vaig desencaminat, és densament influïda – i no em sembla pas un demèrit- per una part important del cinema que s’estila al voltant dels films de Tarantino o dels germans Cohen, per posar els primers directors que em vénen a l’esment .   S’hi veuen temes, personatges i tècniques - una certa concisió en els diàlegs, una certa visualització de les escenes, una certa elaboració del dolent de la pel·lícula- que en recorden l’aroma. I probablem...

FARRERA. M’estranya que al Centre d’art i natura a Farrera tots els elements siguin favorables a escriure: el silenci, a les nits, és mineral ; als matins, el sol és formidable. La casa és orientada cap a la llum. Grans finestrals. Les habitacions són confortables, amb una sòlida taula per escriure o llegir, amb un llum magnífic que concentra. Les converses i les amistats poden ser també incitadores a seguir escrivint. Conté exactament el contrari del que vivim a la plana: natura, silenci, en lloc de la sorollada constant; concentració, en comptes de la dispersió habitual de fets i converses; pensaments que agombolen ; quadres als passadissos, mapamundis, exposició d’obres que es crearen allí... El menjador és magnífic : solar i acolorit. Als vespres, les converses poden ser càlides. El vi, espès i fort. Als migdies, dinant amb amanides pensades com un quadre, sempre hi ha la tendència a la lamentació, que és molt nostrada. Sobta adonar-se’n com les...