la tria.

VEUS EN VERS. VAGITS DE LLUM.  Sala La Unió. Alpicat ( 28 de maig de 2015) Anant cap a l’espectacle “ Vagits de llum”, vaig ensopegar la feliç confluència del traç blanc d’un avió a reacció que fregava la lluna creixent, molt clara,  al capdamunt del cel vespertí.  Semblava un bon auguri. La lectura i comentari de “El gabinet dels antics” de Balzac del club de lectura de la Biblioteca d’Alpicat va ser precedida per una lectura en veu alta de Joan Vinyoli pel grup de rapsodes “ Veus en vers” a la Sala La Unió, que, per un dia , semblava el Cafè del Teatre : tauletes a les fosques, música de jazz, i un escenari ben parat.  L’obra poètica de Joan Vinyoli, en aparença, és trista , només en aparença. La seva confiança íntima en la paraula i en la poesia l’acaben de convertir en més amable, més fabulosa, més bella- sense amagar-ne la tristesa. La tria de “ Passeig d’aniversari”, i “Domini màgic”, segurament dos dels seus millors llibres, acusaven  l’aposta de l...

LA MEMÒRIA. A l’abril fullós, al club de lectura de la Biblioteca d'Alpicat , hem llegit “El tramvia Groc” ( 2013 ) de J. F. Mira.  Novel.la teixida en forma de memòries .  Les persones més grans del grup mostren la seua passió en recordar un món debolit que els és molt present. Alguna lectora desenterra vells substrats de la memòria; un altre evoca unes excursions de la infància des del poble de Gràcia fins al port. Altres, olors. Les sensacions. Les impressions sensuals. La memòria acaba sent, sobretot, impressió sensitiva. Una pregunta plana per damunt del grup : els joves d’ara, els néts, què percebran d’aquest món debolit ? què seran ? com seran ? Una bella idea ajuda a comprendre la situació : nosaltres estem molt habituals ales coordenades temporals– la comprensió del Temps ens és fonamental ; la història ens és consubstancial- ; en canvi, els més joves es mouen àgilment i superficialment en l’Espai. L’espai sembla ser la seua  gran coordenada: el món s...

IL·LUMINACIÓ I RESISTÈNCIA. Al meu entendre, el darrer llibre de Josep Maria Esquirol intitulat  La resistència íntima“ és una pura delícia perquè formula una teoria comprensible que defensa la casa com l’espai privat perfectament complementari i necessari per a crear l’espai públic; perquè expressa una visió de l’home interessantíssima, afirmant la seua vulnerabilitat com a element essencial del seu ésser : no hi ha caiguda original, hi ha feblesa constitutiva de la natura humà, i , per acabar, expressa molt bé una teoria del llenguatge que depassa la mera comunicació o la mera expressió de “proposicions” i s’endinsa en el  el llenguatge que té cura d’un mateix, i dels altres. El llenguatge que cicatritza les ferides.      El vaig llegir en unes llunyanes vacances de Setmana Santa reparadores després d’un hivern molt fred i llarg. Vaig acabar-ne les darreres línies, conscientment exposat al sol últim , cremant i bellíssim, del capvespre a l’ermita de Monta...

La Marxa del segrià.  Ps. Òbviament, la fotografia no pertany al Segrià, però l'estany dolomític il·lustra meravellosament l'article per bé que no s'hi refereixi directament. Entre les múltiples formes que pren la llum solar sobre les consciències humanes es pot observar l’eclosió verdíssima dels sembrats, la floració de les pereres llimoneres- dites així perquè com els llimoners, i els cítrics en general, presenten diverses florades-; les excursions populars massives, l’expansió dels shorts- un short dut per una noia en flor és la subtilesa de l’instint ; l’aparició dels culs madurs, apomats, amb flonjors de núvols, però amb una voluntat d’assentar-se sobre la terra i, last but non least, els cossos estrenats de fa poc amb enlairament de columna vertebral àtica i cabellera dòrica fins al cul. La natura no para d’expandir-se, créixer i anunciar-se amb veus d’ocells ben afinades. La intuïció de Shopenhauer sembla certa : La natura cerca la propagació de l’espècie,...

  “Il capitale umano” dirigit per Paolo Pirzi (1964), amb una formidable cabassada de premis a Itàlia, feliçment importa l’acció de Connecticut cap a una regió italiana del nord  : Brianza, a la Lombardia. És un dels encerts del film.  Basada en una novel·la d’ Stephen Amidon intitulada “Human capital", és una crítica inquietant implacable als efectes del diner. Una enginyosa història narrada des de quatre punts de vista.  És obra balzaquiana: humor negre sobre el valor omnipresent del diner; el vell assumpte de voler   ascendir  ansiosament en  l'escala social.   Hi sorgeixen la fúria del Diner cobdiciat , les ganes de tenir-ne més, la capacitat reparadora del Diner- via xantatge i l’astúcia; la seva capacitat destructora i alienadora. )  És la constatació que  a penes res no ha quedat dret en aquest començament de segle XXI sinó l’estàtua immarcescible i daurada del Diner, amb els peus de fang.   Una trama ben lligada...