Llegir lentament.




Llegir lentament.




“La lectura com a pregària” de Joan-Carles Mèlich és un dels llibres més interessants de la temporada literària.
El títol és enganyós, o maliciós: “pregària” és, a la pràctica, un rés, una oració, entre el catolicisme habitual. Un afer que poc o res té a veure amb el pensament o la reflexió escrita tal com s’expressa en el volum petit, amanós, amb voluntat de llibre d’hores.
Escrit  amb el mestratge explícit dels “Apunts” d’ Elias Canetti, l’autor tenyeix aquesta reflexió escrita- aquest “fragment”– de l’aurèola de les litúrgies laiques: quaderns triats i ploma amb tinta lila. Són manies dels escriptors mitjanament productives. Formes de donar forma a les volutes de fum del pensament a-sistemàtic. 
Ací, la pregària és un assumpte íntim, de timbre religiós, aparentment desordenat, que transita pel costat de l’heterodòxia moderada, de la pregunta  rumiada, de la revelació lluminosa.
El tirat del volum és “filosòfic”: la posició vertebral del volum sosté que la filosofia es pot llegir i estudiar d’una altra manera : a través dels grans novel·listes i creadors . Kafka, Dostoievski, Freud, Beckett, Nietzsche són alguns dels autors citats.
D’aquesta posició central se’n deriven algunes actituds interessants : la lectura lenta : Nietzsche i Wittgenstein només posen una condició als lectors : que els llegeixin lentament. 
La mateixa lectura del llibre incita a la relectura . El fragment, que voreja l’aforisme, evoca les lectures sincopades, els trossos dels salms bíblics, en el sentit que atorguen a l’ànim un to d’esperit. Una tonalitat emotiva pròpia del pensament divagatori, basat en la vida mateixa, dissonant, paradoxal, narratiu. 
Aquesta estructura en forma de fragments no permet la ressenya ni el resum : l’assumpte del llibre s’esmuny, s’escola, no es deixa atrapar. Només es pot citar. Res més. 
 De tant en tant, hi ha una il·luminació – més aviat una acceptació d’una perplexitat : “ ser ètic és no saber què fer “ o “ Viure és no saber com viure.”
Entre el millor del volum, hi ha els apunts sobre una lectura . Per exemple, escriu sobre “Tot esperant Godot” de Samuel Beckett :  “Hi ha en Godot un posicionament ètic expressat en la frase que diu Vladimir  gairebé al final de l’obra :” L’aire és ple dels nostres crits. Però el costum és una gran sordina”. Esfereïdor .   



Comentaris

  1. Més que hauríem de cridar. Per què aguantem tant?

    ResponElimina
  2. Potser el crit és massa inharmònic. Potser si udolem els dos al bosc, entre abismes i boscos...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.