El tramvia de la memòria.

SÍMBOLS. Un dia especialment abstrús vaig a cercar un llibre nou de poesia a les lleixes semi ocultes de la llibreria . Prenc el bell volum nou d’Anna Gual intitulat “Símbol 47”, publicat per La breu edicions  el 2015. La poesia d’Anna Gual, nascuda l’any 1986, és escrita fora dels paràmetres habituals de la poesia diguem-ne “tradicional”, per entendre’ns . La seua obra és volgudament críptica per als que no en coneixem certes claus ocultes. Naturalment, la sorpresa en encarar la seua lectura és paral·lela a l’encenall de preguntes que fulguren al davant : per què aquesta poeta jove escriu així ? per què no segueix el camins dels altres poetes coneguts ? per què aquestes perplexitats ?La resposta la dóna l’enèsima repetició dels tòpics habituals que llegeixes en els poetes menors. La repetició acaba produint una mena de crosta d’insensibilitat que no és sinó carn morta.  Per exemple, el volum  nou de Salvador Oliva intitulat “Poesia i veritat” és un llibre nou que parla de poetes i de formes antigues, amb les seues manies personals, tan entranyables. Té il·luminacions, però, en conjunt, no val. És una repetició acadèmica caduca. Davant d’aquestes repeticions es comprèn la recerca experimental d’Anna Gual, de tipus místic, en què la paraula dita té molt valor, que s’ha d’interpretar dessota dels fluxos habituals. Per exemple, a “Transfusió” hi ha un poema que mostra a les clares el seu estil :“Imagina unes mans perforades/on en lloc de sang hi cauen paraules./Per tant l’escriptor /és un trau/que evoca mots./un pou que escup llenguatge./I les paraules /són també forat i fan forat.”L’escriptor, doncs, és “un trau que evoca mots”. ( També podria ser “un trau que evoca morts”.)La racionalització – subproducte aquós de la racionalitat- ha quedat abolida . El poeta s’escriu mentre prova de precipitar-se en cingleres del llenguatge que l’aboquen a un buit immensament bell – un buit en què el lector participa activament. S’hi sent a prop. El viu. El suscita. L’entén. La lectura d’aquesta poesia se situa en un moviment diferent : rumiar-s’hi. Retornar cíclicament a la lectura. Admetre concèntricament una altra forma de guariment. “Cal ser meticulós per guarir./Cal conquistar la paràbola.”  O la paradoxa  més intensa : “Al cim de la set, /omplir-se d’aigua la boca. /I escopir-la.”O el lema bellíssim que clou, obrint-lo,  el volum :  “Blat i ordi”“Reconstrueix el que es trenca.Fes néixer el que demana ser.”