la tria.

MÚSICA. Una amiga m’escriu recordant-me que novembre és un mes de silencis. Els silencis són formidables un dia de cel ras, de vent del nord, de vent glacial . La meravella de la música pren el seu temps en el coixí del silenci de novembre. A la banda municipal de música, el director, Amadeu Urrea, diligent, flexible, ha tingut la bona pensada de convidar uns músics joves, amb molt d’estudi, per tocar-hi Ricard Vinyes, arranjant-lo per a banda. Veig que cadascú té el seu fons temperamental. Cadascú posseeix el seu talent. La seua presència fa augmentar l’energia del grup. La multiplica. Per als músics, el director convidat és un feliç al·licient . Sentir la música des de dins – sentir-la en les dues accepcions que posseeix en català - és un bell plaer : la música et pren sovint com un mar, com una delicada   creació humana. Mentre mires la particel·la penses que hi ha pocs plaers auditius semblants a ser dirigit per un director jove i intel·ligent que prova d’usar la batuta co...

DANTE. Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern,sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats. En els dies que l’he d’explicar als alumnes endevino i comprenc la seu...

La llum .

Ben mirat, l’espectacle de la nit dels premis Vallverdú, organitzats per l'ajuntament de la ciutat de LLEIDA,  després de la concessió dels guardons, sobre l’obra del poeta, actor i cantant Ovidi Montllor a l’auditori de Lleida podríem situar-la, amb tendresa, en la feliç òrbita de la cultura de la resistència, de la clandestinitat, del maquis cultural en temps de la indústria audiovisual llampant . En la forma artística, la cantant Gemma Humet- una de les poques persones joveníssimes de la sala- va reactualitzar amb una veu molt delicada les grans cançons del cantant d’Alcoi. El veterà Toti Soler retornava a l’auditori com si no hagués passat el temps, per bé que llurs cabells clarejaven. El rapsode, barbut com un follet, va brodar el poema dels monosíl·labs de Pere Quart. Davant dels nostres ulls i les nostres orelles, va desplegar-se l’energia voltaica d’un moment històric que encara ens commou. La vella energia dels divuit anys emergia evocant aquella època agre...

UNA LLOSA.   Em costa explicar la impressió tan joiosa que em produí una jornada sobre Manuel de Pedrolo en els llocs de la Segarra. Vam prodigar les coses habituals :   llegir en els llocs de la seua infància – un lloc obert al sol-, sentir els camps immensos i secs, observar els castells, furgar en la memòria del passat, mig arnada, llegir poesies sobre la mort al cementiri, amb un acordió tocat amb mans precises   ... Pregunto sobre la classe social dels seus pares. Sabíeu que Manuel de Pedrolo era el darrer brot d’una aristocràcia rural segarrenca que clava les arrels al segle XVI ? Com diu la Maria Josep Jové : una família que a cada guerra perd un llençol.    Ell ho amagava. A mitges, però ho amagava. Aquesta ocultació també explica una certa abstracció de la seua obra literària. La genealogia és llarga i complexa : se’m perden els detalls, com l’arena fina.   Durant el segle XX s’accentua la decadència i misèria familiar : el castell d’Aran...