ORDESA
ORDESA
D’altra banda, Ordesa és clarament una obra que deriva de la poesia de l’autor nascut a Barbastre. El rastre de l’epíleg amb poesies que són en l’òrbita mental i temàtica del llibre prou ho indiquen. L’evolució cap a la prosa fa guanyar, per insistència i profunditat, la força del seu llibre.
Des del romanticisme ençà, la pura sinceritat ha estat un valor diamantí que autors i crítics han valorat. Ordesa és un llibre sincer que indaga una complexa i sentida relació amb els pares. Més precisament, és un altre llibre sobre la pèrdua dels pares, emperò des de la perspectiva d’un home espanyol de classe baixa, o si ho volen, de classe mitjana-baixa. L’assumpte ha tingut exemples clàssics molt valuosos com ara La carta al pare de Franz Kafka, però en el llibre de Vilas s’hi aprofundeix amb clàssic posat de poeta- minaire mascarat que enfonsa el pic i la pala en l’escriptura de la pèrdua. La vàlua expressiva, lingüística, poètica, ha estat l’altre atot: Ordesa és un llibre clar, comprensible, recurrent, simfònic, diferent. Altrament, la capacitat de risc literari, en el sentit de separar-se dels camins fressats de les formes narratives, també ha estat subratllat per alguns crítics. El descarnament estilístic, molt acordat al tema que tracta : els fantasmes dels pares, és un element nou en l’expressió literària.
Els equilibris, els excessos, certs prejudicis socials, les repeticions aplomades són també elements a tenir en compte en l’escandall d’una obra narrativa com Ordesa.
Ordesa és un llibre desequilibrat – excessiu en la part final- només contrapuntat pel darrer capítol que entona un ingredient d’il·lusió que endolceix pàgines i pàgines de veritat sincera que té gust d’àcid i sal marina.
El lector sabrà que el crític ara ha d’explicar sumàriament l’argument del llibre. I això no obstant, l’argument és, com de costum, enganyós i simplificador. Ordesa és una indagació literària obsessiva – un enorme esforç d’escriptura – sobre el vincle de l’autor amb llurs pares. A diferència de Kafka, citat adés, Vilas entona una simfonia en què els herois tenen noms de músics i els adjectius adreçats a la mare són embolcallats de tendresa, malgrat que semblin dards punxeguts.
L’assumpte, com hauran endevinat, és beatament crucial i sovint cru per a tothom, especial per a aquells que hem perdut els pares. La mort, l’acabament és un altre assumpte candent del llibre. El divorci – la vida d’un divorciat – també hi és expressat. I, una idea d’Espanya, molt irritant per a un català, inclòs sense que li ho hagin preguntat.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada