incendis

Focs .


 Peresosament pensem la tragèdia com un gènere antic; ens equivoquem. La tragèdia ens conforma el viure, la massa de la sang. La desgràcia fatal, sovint, ens fereix, ens acorrala.
El teatro de la Abadía representà Incendios de Wajdi Mouawad a la Llotja de Lleida, teatre que no permet fluïdamentment el combregar instantani entre actors i públic. Incendios profunditza fins a la medul·la en el dolor, que l’assumeix sense queixa i el trasmuda en amor a través de les paraules, estilitzades .
 La mise en scène ( la primera fou dirigida en català per Oriol Broggi el 2015) no aconseguí pas l’emoció catàrquica, sinó en els màgics moments silenciosos quan Núria Espert prenia la paraula i  ens fascinava amb el seu deix particular. Crec que el teatre és excepcional : és un dels espais públics en què la vellesa en tant que bellesa, experiència i saber són aplaudits pel públic. ( Al matí havia anat a una residència de gent gran: hi havia vist dones velles de la mateixa o semblant edat que Núria Espert, quietes en una cadira, blanques, ulls closos, en estat d’immobilitat, gemegant. El contrast fou feridor.) Vivim en una societat que glorifiquem el valor de l’adolescència. Ens errem de mig a mig.     
Incendis és en l’estela d’ Èdip. Ací, la dona que recerca la veritat. La dona que creu que aquest llarg viatge el salvarà de l’horror del desassossec. Al fons del cor de l’obra hi ha la recerca de l’espiral de la violència que clava les seues lianes punxegudes en el subsòl animal de la consciència humana.
Fills, pares i mares. El cordons umbilicals són, ( Mario Gas en signa la direcció) trenats a voltes simultàniament, a voltes successivament, subratllant l’afanyosa cerca en forma de viatge de tota veritat que no deu ser revelada; que ha de ser descoberta. Car la veritat cura i l’oblit no és possible.
Actors i actrius de la companyia tendien a l’histrionisme, a la vociferació. El to de naturalitat elaborada no acabava de notar-s’hi. Desconcertava : Incendis reclama una concentració continuada. La inexperiència dels actors- llevat d’un, prou flexible- no aconseguia el pòsit de saviesa que només modelen el dolor i l’estudi. 
Només el convenciment fondo de l’àvia i la mare representades per Núria Espert, conhortava. Esdevenia la dona que atresora el saber misteriós i preciós. ( El saber que se li escapa a l’home per l’aigüera de l’acció inconscient i cretina,per exemple el quefer frenètic de suara .) 

L’escena final en què fins i tot el botxí més repentinat és acollit sota el minúscul plàstic que l’arrecera de la pluja podia ser la síntesi plàstica d’aquesta alquímia-del dolor a l’amor- a què la paraula dita sàviament en públic ens transporta en tendra perplexitat. 

Comentaris

Entrades populars