versos .

dijous, 6 d’octubre de 2016

En un institut de batxillerat a Phnom Penh

 Pol Pot .



Vam arribar a Phnom Penh coneixent les bestieses de Pol Pot comeses entre 1975 i 1979 a la capital de Cambotja.
Un company de viatge n’havia conegut el lloc i les històries en un viatge anterior: als anys noranta, amb els fets molt tendres.
La visita del lloc de confinament i tortura dels adversaris del nou règim va ser angoixant. En Pol Pot s’hi afegia un element de crueltat primitiva. L’home, en contextos extrems, pot ésser,- i ha estat-, furiosament agressiu i tremendament assassí. No sols lleons o panteres. Homes.
 Em va sorprendre que els dirigents comunistes usessin un institut dels temps colonials francesos com a presó. Aquell institut d’ensenyament secundari de Phnom Penh era molt ben construït . Posseïa un bell pati, ample, amb arbres. Les aules eren ben orientades, il·luminades. Els passadissos i escales convidaven a imaginar els estudiants cambotjans d’abans de 1975 amb una visible sociabilitat amable.
Tanmateix, després de 1975, aquell institut és una panòplia de l’horror. L’esperit d’ensenyar, sempre noble, ha fugit d’aquell lloc per sempre més.
 El silenci es torna espès. Potser un dels documents més inquietants és la fotografia de la dona, amb el seu fill, d’un militar que intentà un atemptat contra Pol Pot, i fallà. És bellíssima i coneix la mort a prop. La mort de tota la nissaga- inclòs el bebè- formava part del propòsit deliberat dels comunistes maoistes de destruir els adversaris fins a l’arrel per evitar la venjança. Matar nens també formà part de la política de Pol Pot.
Anàrem després al memorial de les fosses comunes fora de Phnom Penh entre carreteres plenes de clots i caos circulatori. El guia cambotjà ensenyava el Palau Reial, impol·lut, amb gran delectança mentre que la ciutat navegava en un laberint calorós difícil de capir per a un europeu. El sentit comunitari és molt escàs. La netedat pública, molt arbitrària. La netedat personal, perfecta.
Al memorial veiem una columna de calaveres amb forats de diversa mida i estil. Mataven tirant al cap amb tota llei de baionetes, barrons, destrals, ganivets i altres eines brutals. Escruixidor.

Només la naturalesa amorosia tanta misèria. Callàvem; escoltàvem; miràvem. Un ocellet dansava un ball de festeig nupcial davant d’una femella invisible i potser reticent. Feia gràcia, l’ocell estarrufat obrint el ventall enmig d’aquell silenci parat, quiet, sepulcral, atònit.   

Les tempestes a la Caríntia : una evocació .

CICLOVIA A LA DRAVA. 


Les tempestes a la Caríntia són fabulosament tonants, espectaculars, denses, grises, espesses, copioses, sobtades, nuvoloses, ventoses.
Després d’una llarga excursió amb bicicleta per la vall de Rosental, ondulada, floral, amb pobles que inciten a la calma,  per la banqueta del riu Drau, Drava, en italià, uns cops de vent sobtats remouen les fulles dels xops, que fimbregen com banderes espantades, fan ondular l’aigua quieta del riu, sacsegen la calma de la tarda d’estiu, amb sol fort, de forat, que diuen a Lleida.
S’inicia la pluja sobtada : vent, aigua i nuvolades grises que tapen el cel.
Durant la tarda el sol cremava les cames, el clatell, els braços, les galtes. De cop, l’aigua cau de biaix, nerviosament.  
 Durant el migdia i la tarda, a tocar del Drauweg, els camins de bicicletes circumdaven les pobles agrícoles i quiets de l’Àustria tranquil·la, de grans cases amb jardins, de garatges oberts, d’algun enorme tractor furient que condueix un jove esventat.
M’he estirat, exhaust, sota un noguer, vora les cases. He pedalat, fluent. He pujar costes; les he baixat. He corregut sota la tempesta.
Als boscos sense llum, la màgia dels arbres que no deixen traspassar la llum solar completa de la tarda.
Sobre un turó creixen roures, i avets  amb velocitat vertiginosa : llances erectes sobre un cel molt clar. De tant en tant, núvols blancs.
De tant en tant, esglésies i cristos en la creu. Vora el camí, en una església, veig dos ornaments d’un blanc de núvia, com dos estendards deixats per al record d’un casament, d’una vida que comença.
Al poblet disseminat, una església de campanar altíssim i esvelt competeix en alçada amb un til·ler meravellosament fresc. A les places i jardins d’Àustria, til·lers ; a les de França, plataners.
Des del cafè rural, homes i dones panxuts beuen cervesa o cafè sota els para-sols. Les cases són tancades ; els ciclistes passen suats. Hi ha pastissos i tortells als aparadors dels cafès. Llaminers.
Al camp, bancals d’ordi grocs encara per segar. Les espigues amb el coll decantat, preparats per a la sega. Camps de panís arrenglerats a ran d’hotel. Camps de guaret.
Plou sense parar : arrecerats als arbres, miro els bosquets. Els arbres xopats  semblen agrair quietament aquesta aigua que em regalima per les cames. En un instant, sento el cosmos, harmoniós, sota el fantàstic temporal. A punt d’esdevenir camí, aiguat i broma grisa entre els arbres.


SER EN EL PRESENT

SER EN EL PRESENT.

Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’ escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides .
Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa.
Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme barceloní un pic retornat a Barcelona ? Hauria escrit novel·les extraordinàries ?
Hauria, hauria, hauria... els condicionals són relliscosos : es basen en suposicions imaginàries, que no tenen cap concreció real, em dic. La mirada al passat acaba sent enganxosa : no ens ajuda ni a ser en el present. Ni a veure el futur.
El que ignora Capdevila és que la seua posició tenyida subtilment de nostàlgia – i un poderós sentit de justícia afegit - és una posició característica d’Europa. Mentre a Nord-Amèrica miren el futur, a Àsia són en el present. Els europeus estem encantats en el passat.  Així el que és local connecta vivament amb el que és global .
A Europa ens passem la meitat del nostre temps pensant en el passat. És així. Ha estat així. Puc apuntar que aquesta actitud posseeix elements d’immobilitat. De quietud.
Així que la mirada al passat, tan europea tenim el deure  de contrastar-la amb l’actitud americana, que sempre imagina el futur. I que, en cert sentit, el crea. Per això ara nosaltres mirem les pantalles dels mòbils. Perquè els americans ho han imaginat i ho han dut a la pràctica.
La meua impressió, escrita amb voluntat de servei, és que hem de comprendre la nostra posició i , doncs, començar a pensar d’una altra manera. Ens hem de moure mentalment. Pensar a la americana és una possibilitat. Imaginar el futur no és cap mala jugada. Ser en el present és una meravella. La voluntat de present és un bon propòsit, ara. L’obertura mental que representa és inqüestionable.