la tria.

PUIG DE RANDA. Les impressions més vives d’un viatge: des de l’ermita de sant Honorat, a Puig de Randa , mirar des de dalt la terra cultivada de Mallorca, sense cap hotel visible. Tota una estesa de verds i alqueries.  Al fons del paisatge, el sol que brilla entre núvols de plom i la silueta meravellosa  de l’illa de Cabrera. A mà dreta, el poble de Llucmajor. Aquesta vegada hem estat al centre de l’illa, a prop d’Algaida. Excepte el brogit continu dels avions que s’enlairen des de l’aeroport de Palma, et sents en una illa amb feixes llaurades i fumeres de capvespre. Només hi passen ciclistes virolats. Una pintada catalanofòbica,  mig esborrada, a la carretera cap a Sineu.   Un embalum de carreteres i autovies formidable que desmeteix el tòpic de l'illa de la calma. Feliçment, a Puig de Randa una dona que és una monja seglar ens obre la port de clausura, ens acull i ens explica el magnífic lloc obert al sol, il·luminat on xerren uns que fan un re...

DANTE les dimensions físiques de l'infern segons Boticcelli Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern, sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats. En els dies q...

Un breviari. En la pacífica visió que ens construïm de les coses, cal consignar-hi l’alegre irracionalitat ambiental  que tots observem sense alterar-nos ni gota ni mica. La lectura del darrer volum publicat per Ferran Sàez, que ell ha intitulat “Estranya forma de vida” produeix un efecte intel·lectualment molt energètic que provisionalment anomenaré “ incitació activa a la racionalitat il·lustrada”. Tot seguit el públic lector aixecarà les pancartes de totes les il·lusions màgiques que ens mouen, de tots els mantres que repetim sense reflexionar : les raons dels cor i els sentiments més variats, les formes més sofisticades de la incivilització- el crits, les variants dels insults, certes carades, certs primitivismes o rareses diverses: descontrols, ignorància activa i passiva, les impostures i , al capdavall, la ingratitud o , si volen, la passió per la play station o potser l’Iphone 7. També hi podrem afegir les formes de l’ espontaneïsme – la santa i alegre espontaneïta...

Matxicot . Les formes de la memòria són interessants per a la comprensió d’una societat.  El grafòman Josep Pla ho havia escrit  per activa i per passiva . Tanmateix , la intenció i l’estil de Matxicot presenten poques similituds amb l’estil i la manera d’escriure del solitari de Palafrugell. Matxicot i Josep Pla són als antípodes literaris. Sarcàstic l’un; loquaç i contingudament sentimental, l’altre.    Sota la màscara literària de Matxicot,  Joan Pedrol hi expressa  més l’esperit de polèmic de Friedrich Nietzsche - la seua voluntat d’humor en forma de lleixiu dissolvent -  que la voluntat memorialista del periodista Josep Pla, vinculat -ara ho sabem-, en un sentit ampli, a la cultura industrial dels taps de suro de Palafrugell. Són dos moments crucials en la història del segle XX i XXI : Josep Pla intenta recuperar a través de les memòries – de la literatura- tot allò perdut en la guerra  i en la revolució. Joan Pedrol assaja una mena d...

Ara que els arbres de les avingudes estan grocs com la nostra pell, deu ser el moment per a enyorar el cos  sense angoixa, embrunit pel sol.  Quan veus, atònit, una representació de dansa, és el moment que t’adones de la immobilitat quotidiana dels nostres cossos. A les cuixes fibrades de les ballarines- cuixes formoses de pura il·lusió – hi veus una forma de tensió àgil que et permet d’intuir les hores de ball, les hores de tensió continguda, el plaer del moviment. La felicitat del moviment. La dansa , entre nosaltres, és un art insòlit, desconegut , però els ulls dels espectadors estan vius al teatre on es representa l'obra.  I desconcertat, quan veus una parella de ballarins que han sincronitzats llurs moviments, tendeixes a escriure més noucentista. La dansa és art luxós. Un ballarí dolçament flexible de cabell rullat  que conta amb el seu cos una història d’amor és una exhalació de plaer qu ni la ment sap recordar amb precisió.

SER EN EL PRESENT. Llorenç Capdevila publicà un article esplèndid recordant la magnífica i poc coneguda obra en prosa de Josep Maria Planas, que, tal com és conegut en la clientela catalanista, fou un escriptor joveníssim que implosionà a la Catalunya dels anys trenta. Capdevila recordà les obres que ens han restat d’ell i es planyé que fos assassinat – ara en  diríem mort en un atemptat de pistolers d’extrema esquerra - quan l’escriptor- periodista barceloní només tenia 29 anys, en aquell moment lluminós, feraç i creatiu que tenen algunes vides . Tots comprenem amb dolor les vides segades abans d’hora . En aquell temps n’hi hagué moltes. En bona part, a Catalunya encara estem  curant els traumes d’aquella dècada vertiginosa.  Entenc que Capdevila imaginà què hauria pogut escriure Planas de tot el que s’esdevingué després : hauria estat un tenaç corresponsal de guerra ? hauria escrit pàgines memorables sobre l’exili ? Hauria pogut escriure sobre el tardo-franquisme ba...

Quan el teu ordinador personal lleugeríssim s’espatlla, t’adones tant de la de la teua fragilitat com de la incertesa de tot: fabricar un article esdevé un episodi menor de la Ilíada. El vell ordinador polsós d’altres viatges ja no et serveix ni gota ni mica. Has d’acudir a la biblioteca local que als capvespres de pipermint és plena de persones que van a cercar films o llibres . Retornes llavors a l’escriptura manual, terroríficament silenciosa. Tanmateix t’adones del traç de la teua mà, quasi diries del soroll del bolígraf sobre el paper...  Només t’adones de la fressa dels cotxes, del toc de campanes , d’un cert silenci que et duu cap a temps prehistòrics  com una mena de submersió als oceans de silenci de la meditació cercant peixos abissals, de mides sense proporció. Els ulls cecs; les antenes superdesenvolupades. Són peixos que David Lynch troba en les seues hores insòlites de meditació . Per al director de cinema nord-americà, que tant ens ha admirat en les seues ...

EL PALAU. A la revista Shikar hi apareix un bon article signat per Marta Monjo sobre la història del palau dels Montcada situat al centre històric de Seròs. Aquest palau, ara ja en desús des de fa dècades, és un notable edifici senyorial de forma rectangular, sobri en la seua façana, construït en pedra davant una notable plaça, amb unes característiques finestres situades en la part superior. Cap més luxe ; cap més indicació. L’interior no es pot pas visitar. En aquest moment encara és una propietat privada. Espero que aquest article no en sobrepugi el valor immobiliari. És un palau del Renaixement que havia pertangut a la família dels Montcada, que tingué el màxim apogeu al segle XVI. Després, passà per un seguit de vicissituds mal documentades fins que fou, a primeries de segle, caserna de la guàrdia civil i a la segona meitat, pisos per als treballadors de les mines de carbó.  Al poble, la gent en digué “ el palàcio “ o “ el quartel “.  Llevat d’aquest article, no e...