el fred . 26 gener de 2015

ELS FOCS.


Aquests dies continuats de boira plana que el lector haurà patit o estimat com jo mateix, em porten a la vella reflexió sobre els efectes del clima sobre els humans. En la nostra proverbial ignorància, no ens adonem prou com el clima canvia la nostra vida.
Aquests dies habituals d’hivern comporten reflexions molt primes : “és el que ha de fer ! “, solen dir les persones de bona fe.
Ara, aixecar-se al matí amb sol als finestrons o aixecar-se amb aquesta llum lletosa i prima, és prou diferent. Se’n ressent el to vital, la temperatura emotiva.
Ara comprens aquella fredor que narrava Josep Pla, en els seus dietaris, a la seua masia de l’Empordà, o aquella pensada de Gabriel Ferrater : “No em fan gens de gràcia les cases on fa fred i les ideologies.”
És evident que les cases on fa fred és pel que ara se n’ha dit “ pobresa energètica” i, en altre temps, se’n deia ras i curt “passar fred”: no hi havia noció que es pogués viure d’altra manera.
A les cases de poble que recordo, passar fred era habitual. La naturalesa del fred era gèlida, metàl·lica, silenciosa.
Les estufes roents només solien estar a la cuina, a la petita sala d’estar. Després van venir les calefaccions centrals de gasoil, amb els seus excessos. Jo havia viscut en un bloc de pisos on la temperatura de les cases en ple hivern, era pràcticament tropical. Obligava a els estadants a obrir les finestres per ventilar tanta calor. Era un excés ciutadà que s’associava amb la bona vida, que havia de ser imparable.
Després, en locals públics i privats, la calefacció de gas natural, elèctrica o de gasoil ha fet oblidar les flames primigènies i vigoroses de la xera a l’hivern a l’horta, per escalfar-se una mica. Les flames fictícies de les estufes elèctriques fabricades a la Xina no passen de ser pures i fredes il·lusions de l’esperit.
D’altra banda, el retorn romàntic al foc a terra sempre ha estat una altra il·lusió fallida. Llevat de casos extraordinaris, els focs a terra fan fum, embruten de pols, perfumen la roba i consumeixen molta llenya. Res a veure amb l’estampa del foc vist com una mena d’estat zen de l’esperit.
Les noves energies- el pelet , per exemple – encara no han entrat a la nostra vida. Mentrestant ens hem de conformar amb els humils focs o calefaccions austeres  mentre a fora el cel es torna espessament gris. I només hi prospera la màgia incerta. O els llums blaus dels Mossos d’ Esquadra que estableixen un control en la nit, i per sort, et deixen passar, alleugerit.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació