versos .

divendres, 21 de novembre de 2014

impostor al paradís.


                         UN INFELIÇ AL PARADÍS.                        





Totes les vegades que he fet cap al paradís terrenal, n’he sortit una mica despentinat. 
(En el paradís sempre hi bufa una brisa suau entre els arbres .)
Quan els en llegeixo trossets , un any rere l’altre, a les meues alumnes, que amb grans escarafalls no en volen saber res, em succeeix  ben bé a l’inrevés de quan explico els programes circulars i repetitius que han ordenat els savis legisladors pedagògics  : hi trobo nous matisos. Hi assaboreixo sabors inconeguts.
Ara mateix, mirant les primeres fulles de la tardor com cauen vaiverejant, em trobo com un impostor al paradís.

 Aquest altre dia vaig saltar la tanca i m’hi vaig endinsar. A penes hi vaig veure ningú, al paradís. Em vaig adonar de seguida que no és un lloc que agradi  naturalment als humans, malgrat tot el que xerren i clamen. Sospito que els agrada el soroll, la lluentor de l’or i les petiteses.
 El paradís era desert. No hi havia ni déu . Bé, vagament vaig intuir que Déu hi passejava sempre d’esquena. Borrós, cabell llarg i llunyà. 
Però tornem-hi: hi vaig ser al paradís. I, no et pensis, lector, sobretot el que hi abundava era el vent, les fonts, els arbres immensos, i a boca foscant la llum tènue dels estels i alguna lluminària d’un àngel volador. No és necessita gaire per a ser al paradís per més que els capitalistes frenètics s’afanyin a contradir-me : n’hi ha prou amb uns arbres frondosos, amb una mica de brogit del vent i un déu rodant pels camins, sense gaire pressa.
De la fruita de pinyol, més val que no en parlem.
I per què t’he d’enganyar? no fotre brot sinó el que teu esperit commogui. Fantasiejos. La música del vent. Aigua clara; una ullada de sol; un nuvolet esfilagarsat  que passa ple cel net.
M’hi vaig estirar una llarga estona. No em calia re: ni llibres ni diaris ni pràcticament música. Ni política.

I vaig imaginar-me la dona que estimo. I ja la tenim armada ! Amb la dona que estimes apareix el desig. I ja em veus, lector, anant darrera la meua Beatrice. L’amable dona sàvia, suau, toveta i fina .
I ja s’ha acabat el paradís.
A més a més, Déu té una nova febre: vol que omplim una graella per a un programa informàtic. No sé què de les dedicacions horàries de l’Edèn.  Es veu que fa poc li han instal·lat internet, a Déu. I va de corcoll amb les noves aplicacions, i el Facebook. 
 Ja començo a enyorar les tardes que m’estirava sota els arbres. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada