la tria.

Com un concert de jazz. Dèmens , de Mà rius Sampere (Barcelona,1928) és   obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya , hi són abundants. Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em recorde...

 La puccia ampezzana . A vegades he pensat que a un forner progressista li cal ser artesanal, actiu, creatiu, investigador i bel·ligerant. Sovint, els forners no tenen temps ni esme per se-ne. La feina se’ls enduu. Ara, de vacances al nord d’Itàlia, a la part que abans de la primera guerra mundial havia pertangut a l’imperi austrohongarès, els pans i panets del Pastificio local són fets d’una munió de llavors i de fruits que a la meua infància no eren valorats. En l’època de la infància es valorava el pa blanc, del dia. La valoració implícita del pa que vaig veure en els ulls dels homes del meu poble era que aquest havia de ser d’una flonjor ullada, tova, esponjosa, morbida , que se sol dir en italià. Quan hi penso ara comprenc que el pa, com tantes coses a la vida, és un afer cultural. Una decisió que comprèn tota la comunitat : records i desitjos. El pa negre era el pa de la guerra, el de la gana, el de les calamitats. El pa blanc era el pa de la prosperitat . El p...