la tria.

Eufòria rosa. Predisposat per les paraules d’Anna Saez, que n’havia escrit un article elogiós, vaig fer una passejada certament agrícola, poètica i floral, si se’m permet dir-ho sense cursileria, pels presseguers florits del  baix segrià. Prenent l’antiga carretera nacional en direcció a Alcarràs,  passat Torres de Segre, i seguint la carretera del pantà d’ Utxesa hi trobareu, tot just en un trencall  a mà dreta, la indicació d’Aitona, per la banda esquerra del riu Segre- mirant des de la ciutat de Lleida. Des d’allí en endavant, efímerament podreu gaudir d’una eclosió eufòrica de rosa en diversos matisos i gradacions : del rosa esvaït al rosa pujat, una mica eròtic, carnós i presumit. La densitat de presseguers en flor és magnífica, espectacular, una mica aclaparadora i tot. És un paisatge efímer i tonificant, amb contrast amb un reng de pins o un tossal pelat pel bestiar. Les terrasses dels bancals, en diversos estrats, poden aconseguir, per pura intuïció o atzar, u...

Llegir lentament. “La lectura com a pregària” de Joan-Carles Mèlich és un dels llibres més interessants de la temporada literària. El títol és enganyós, o maliciós: “pregària” és, a la pràctica, un rés, una oració, entre el catolicisme habitual. Un afer que poc o res té a veure amb el pensament o la reflexió escrita tal com s’expressa en el volum petit, amanós, amb voluntat de llibre d’hores. Escrit  amb el mestratge explícit dels “Apunts” d’ Elias Canetti, l’autor tenyeix aquesta reflexió escrita- aquest “fragment”– de l’aurèola de les litúrgies laiques: quaderns triats i ploma amb tinta lila. Són manies dels escriptors mitjanament productives. Formes de donar forma a les volutes de fum del pensament a-sistemàtic.  Ací, la pregària és un assumpte íntim, de timbre religiós, aparentment desordenat, que transita pel costat de l’heterodòxia moderada, de la pregunta  rumiada, de la revelació lluminosa. El tirat del volum és “filosòfic”: la posició vertebral de...

SÍMBOLS.  Un dia especialment abstrús vaig a cercar un llibre nou de poesia a les lleixes semi ocultes de la llibreria . Prenc el bell volum nou d’Anna Gual intitulat “Símbol 47”, publicat per La breu edicions  el 2015.  La poesia d’Anna Gual, nascuda l’any 1986, és escrita fora dels paràmetres habituals de la poesia diguem-ne “tradicional”, per entendre’ns . La seua obra és volgudament críptica per als que no en coneixem certes claus ocultes. Naturalment, la sorpresa en encarar la seua lectura és paral·lela a l’encenall de preguntes que fulguren al davant : per què aquesta poeta jove escriu així ? per què no segueix el camins dels altres poetes coneguts ? per què aquestes perplexitats ? La resposta la dóna l’enèsima repetició dels tòpics habituals que llegeixes en els poetes menors. La repetició acaba produint una mena de crosta d’insensibilitat que no és sinó carn morta.  Per exemple, el volum  nou de Salvador Oliva intitulat “Poesia i veritat” és un llibre no...