la tria.

La Ciutat de Sarlat. Sarlat – la Canèda és només la tercera població de la Dordogna, emperò  el vell Sarlat, perquè el modern no se separa gaire d’una vila francesa contemporània – és una bella ciutat medieval, a l’entorn d’una abadia,  amb aspiracions renaixentistes que va quedar fora de les grans vies de circulació i, doncs, ha restat estranyament aturada en el temps, amb les teulades fosques i obliqües. Quan hi entres, un dia d’hivern sense gota de sol, et sorprèn la rara concentració d’edificis, carrerons i carrers d’aire medieval. Un carreró dedicat a Bertrand de Born, que surt a la Divina Comèdia amb el cap a la mà. Entrem en un palau on hi exposa un artista : les escales de cargol et transporten a un temps pretèrit de manera instantània. Hi veiem, en especial, els palaus del segle XV i XVI que en el nostre país o foren devastats per les guerres o no se’ls dóna cap importància. El que Sarlat posseeix és la densitat d’edificis nobles que a primer c...

L’enterro de l’articulista.  He tingut la sort de veure una bona adaptació d’articles de diari de Josep Maria de Segarra, poeta famós en la dècada dels anys 20 i 30 del segle passat i articulista sorneguer, tertulià, bon vivant, que escrigué en una revista mítica intitulada “Mirador“- el floret de la seua època. “El perfum dels dies” són la mostra somrient d’un altra època, menys estressada que l’actual, moment històric, crispat i confús, eufòric i deprimit, que vivim . L’adaptació dels articles de Segarra s’han representat en un teatre petit dit Teatre de la Gleva, amb dos actrius i un actor que, a més, toca el clarinet talment com si fos un curiós enterro. Sé que serà difícil per al públic lleidatà de veure aquesta obra. M’esforçaré a evocar-lo amb el goig d’ajudar el lector a fer-se una idea novel·lesca de la insòlita obra teatral. S’hi representava el sepeli de l’ínclit prosista present en forma de retrat, calb i amb cigar a les mans, com en els antics manuals de literatura...