la tria.

Un lloc   des d’on estimar.   Un club de lectura pot esdevenir formidable, sensacional. Havíem llegit el llibre “Un lloc des d’on estimar” de Joan Margarit. Llibre subtil sobre l’estimar en temps de vellesa. Sobre els llocs on la vida es fa . Llibre per estimar. A primera hora temia que no hi hagués ningú : feia un vent àrtic i una lluna quasi plena : els rajols del terrat freds. El vent fuetejava. Cada estació dóna un aire nou a la Biblioteca (vella escola refeta en Biblioteca). La tímida llum groga ventejada, la porta mig tancada convidava a la novel·la de misteri. És clar que el cervell humà, en estat natural, està més alegrement predisposar per a la narració , per la història . És un arbre sinàptic més frondós. Ja hi ha roderes antigues. La poesia és un camp a través. No hi ha senders. Els lectors hi estan més avesats a la novel·la: els personatges, els seus sentiments expressats sense gaires voltes simbòliques, les peripècies, els desenllaços, les mirades . La n...

POETES. Vaig sentir la poeta Flàvia Company que llegí els seus versos més discursius, mig filosòfics, mig narratius, durant una bella estona. Amb jaqueta negra, els cabells platejats, les formes de la paraula fluïda, la poeta ens contà les íntimes (im)precisions del seu pensament. Aquell remolí de mots que tant poden semblar un vendaval de fulles, com un ramat de nyus o una família de senglars.  Potser 50 minuts- micròfon a flor de llavis com una cantant- seguits amb tres mínimes interrupcions : dos fragments de piano- amb la projecció de pel·lícules familiars- i dues lectures en veu alta del públic en la penombra, per participar en el recital. La poeta mostrava d’una manera a voltes confusa, amb moments brillants – cal rellegir-la !- les trifulques, perplexitats, i els vaivens mentals, oceànics, de la migració. L’estranyesa de l’emigrant. No en el sentit de l’enyorança sinó en el de la manera de mirar el nou món al qual viatges. ( El vell món i la vida vella, també.) Dit sigu...

Islàndia. A més a més de la sonoritat del nom, Islàndia  convoca la  imaginació cap al darrer espetec del capitalisme l’any 2008. Una prolixa i clara explicació en el programa de mà és prou perquè l’espectacle quedi emmarcat en un temps i un espai prou definits: un sistema bancari que fa fallida cruixint de manera global, en cadena. Emperò l'assumpte que es debat és un altre : com afecta al subjecte el cruixit dels bancs i de la borsa quan el capitalisme ja és un sistema absolutista que ha abandonat qualsevol rastre d'humanitat.    Islàndia és una peça teatral contemporània escrita per Lluïsa Cunillé. He pensat per mi, a vegades, que ens hem acostumats massa a les obres clàssiques, com si no fóssim sensibles de gustar una creació coetània, catalana, que parlés de manera particular de certes coses essencials que pertanyen al nostre context : primer d’ una quête, d’una recerca ontològica, primordial. Un estil de recerca que pren com a fil el cordó umbilical. Un jo...

El poeta torna a Barcelona. L’abril de 1970 el poeta Josep Carner retorna fugaçment a la seua Catalunya natal tot contradint esperit i lletra de qui mai volia retornar si no era amb el dictador Franco mort, fora del poder. La novel·la, contada des de la perspectiva d’un jove que l’acompanya en aquesta visita a la Barcelona franquista – aquella que enyora el senyor Vargas Llosa- és un retrat dinàmic de la vida en l’agonia del franquisme.  L’apassionament no és pas la qualitat més forta del text. Casajoana té un temperament poc volcànic; és ponderat .   El llibre guanya en força si es llegeix com un universal : l’estranyesa de l’home vell davant de la vida que havia estat seua; els efectes de les dictadures feixistes en l’Europa occidental dels anys trenta, cosa sobre la que no solen reflexionar gaire. El retorn de l’exiliat és un bon tema literari.  L’experiència de l’Ulisses que retorna a Ítaca, molts anys després. A Ulisses el retorn ve lligat a la reconciliaci...

El pintor d’Altamira. Ens preguntàvem què movia l’esperit del pintor anònim que pintà els bisons de les coves d’ Altamira ? Era un dia fredós de finals de setembre. Bromes de la tardor. Els darrers préssecs ja no tenien la dolçor de primeries d’estiu. Un llibre obert amb les figures dels bisons vermellosos, el seu moviment, la seua energia continguda, les ratlles precises que captaven aquell animal salvatge, et deixaven amb la boca oberta. Aquella energia original podia ser expressada ara per un creador modern ? M’imaginava com devia impressionar vivament la retina d’aquest pintor primer la visió d’aquells ramats d’animals salvatges. Com deuria ser amb la boca oberta observant la força d’aquell mascle que després provaria de traçar en la roca . Hem d’imaginar que féu moltes proves i esborranys abans d’aconseguir l’esveltesa sintètica de la forma, la sinuositat de les banyes, la impressió de color intens d’aquella vida aturada a la roca ?    El pintor modern que viu en una...

Divagacions sobre el punt de vista. Una de les lliçons excel·lents de la retòrica moderna de la novel·la se sol anomenar matusserament “punt de vista”. El concepte no és clar perquè depèn del pensament del que narra i de qui llegeix. El concepte implica una capacitat de moure’s mental i geogràfica i intel·lectualment respecte a allò que es conta . Com que el moviment mental no és possible individualment sinó que reclama i exigeix moviments socials i polítics, - i desplaçaments geogràfics!-, i altres amenitats !, llavors potser comprendrem que la figuereta retòrica de “Closca de nou”, la darrera novel·la publicada per Ian McEwan, és una estratègia narrativa fulgurant.  Si els narradors clàssics dels anys seixanta i setanta – Gabriel Garcia Marquez, al capdavant – teoritzaven en el sentit que el narrador era com un Déu, visió que podem anomenar “macro”. Ço és, un estil d’allunyament, una mirada panoràmica, des de dalt. Posició zenital o zenit, per simplificar, Ian McEwan s’atre...

Poesia de dia 12 d’octubre de 2017. Del poeta  Hilari de Cara ( Melilla 1947) del volum Cave Papam  Premi Miquel Bauçà  ( 2016) Àngelus Josep, t’he de dir una cosa, deixa el xerrac, deixa la fusta, seu, escolta’m, les oronelles volen com ratpenats, el fonoll dibuixa continents a l’ànima, a Israel l’hivern tardà s’assembla a l’estiu com la Mar Morta al desert, seu, Josep, i escolta, m’ha visitat un àngel, els desembres seran Nadals d’ençà, és cert, el fonoll, els cards florits, la mar de rosella que acull el sol, aquest erràtic vol d’oronelles i falcons, la fusta té ja aquest punt que la saó li traspua el darrer bri, tens raó, però vols dir Maria, un àngel? Saps el que sol passar amb els àngels: et prenen l’alè, la seva bellesa, els seus peus alats, són experts en la dura gimnàstica del vol, el cel està fet a la mesura dels seus ulls, la mar és un reflex del seu esguard, l’or, permet-me que no insisteixi en l’or; quan parlen, potser ho has ...

Com un concert de jazz. Dèmens, de Màrius Sampere (Barcelona,1928) és  obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya, hi són abundants.  Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em reco...

Periodisme del sud . Si l’enteniment no m’enganya, un dels forts defectes del periodisme a Espanya és que produeix un lectors habituals a la consigna i desavesats al pensament. Vull dir que la llibertat d’expressió no ha significat un esforç per a la llibertat de pensar. Com que és més fàcil creure i obeir, cert lector de diaris no pensa. Aquest estiu vaig passar uns dies bellíssims a Cortina d’ Ampezzo. Pels lectors que no coneguin aquesta vila diré que aplega cada estiu certa burgesia italiana. Hi té casa, entre altres, el propietari de la fàbrica de pasta més conegut d’Itàlia :   la pasta Barilla. A un dels seus càmpings no hi anem pas els burgesos : hi anem la classe mitjana amb la tenda de campanya. Vam anar a saludar-hi un senyor jubilat del Véneto, que llegeix diaris. No era pas lector de diaris comunistes. Llegia els diaris de la dreta espanyola i els italians. I ens va convidar a cafè. Aquest senyor, que estava casat amb una magnífica senyora que li cuidava la...

Com un concert de jazz. Dèmens , de Mà rius Sampere (Barcelona,1928) és   obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya , hi són abundants. Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em recorde...

 La puccia ampezzana . A vegades he pensat que a un forner progressista li cal ser artesanal, actiu, creatiu, investigador i bel·ligerant. Sovint, els forners no tenen temps ni esme per se-ne. La feina se’ls enduu. Ara, de vacances al nord d’Itàlia, a la part que abans de la primera guerra mundial havia pertangut a l’imperi austrohongarès, els pans i panets del Pastificio local són fets d’una munió de llavors i de fruits que a la meua infància no eren valorats. En l’època de la infància es valorava el pa blanc, del dia. La valoració implícita del pa que vaig veure en els ulls dels homes del meu poble era que aquest havia de ser d’una flonjor ullada, tova, esponjosa, morbida , que se sol dir en italià. Quan hi penso ara comprenc que el pa, com tantes coses a la vida, és un afer cultural. Una decisió que comprèn tota la comunitat : records i desitjos. El pa negre era el pa de la guerra, el de la gana, el de les calamitats. El pa blanc era el pa de la prosperitat . El p...