un lloc des d'on estimar


Un lloc  des d’on estimar.

  Un club de lectura pot esdevenir formidable, sensacional. Havíem llegit el llibre “Un lloc des d’on estimar” de Joan Margarit. Llibre subtil sobre l’estimar en temps de vellesa. Sobre els llocs on la vida es fa. Llibre per estimar. A primera hora temia que no hi hagués ningú : feia un vent àrtic i una lluna quasi plena : els rajols del terrat freds. El vent fuetejava. Cada estació dóna un aire nou a la Biblioteca (vella escola refeta en Biblioteca). La tímida llum groga ventejada, la porta mig tancada convidava a la novel·la de misteri.
És clar que el cervell humà, en estat natural, està més alegrement predisposar per a la narració, per la història. És un arbre sinàptic més frondós. Ja hi ha roderes antigues. La poesia és un camp a través. No hi ha senders. Els lectors hi estan més avesats a la novel·la: els personatges, els seus sentiments expressats sense gaires voltes simbòliques, les peripècies, els desenllaços, les mirades . La novel·la pot acompanyar el lector de la mà , la poesia el deixa sol, nu , amb si mateix.
La paraula – estranya, sonora, raresa evolutiva- se’n surt del mer tòpic.  Pots dir que l’única cosa que escalfa és el sexe i tanmateix...em cal recordar que l’estimar sempre es produeix en un lloc. I que les paraules, mutilades i tot, han dit el que havien de dir. 
 Les lectores cavaven religiosament en les arrels de la consciència que es pot expressar en paraules : les paraules ens habiten. Són elles que creen l’espai on vivim. Vivim en els límits del nostre llenguatge, de les nostres paraules.  Són elles que fan les seues balmes, les zones fredes de cara nord, les zones de més sud, les estepes, els blats moguts pel vent .  
Som les paraules que habitem. 
En la darrera poesia que vam llegir –que acaba dient que tenir somnis és buscar un amo- parlava d’un gos sense collar ni amo que bordava els fars de la costa, fins a l’extenuació.
Ella va dir, com en una il·luminació, o un cop d’efecte escrit per un bon guionista, al final de la pel·lícula :  de debò no hi ha cap comunicació possible amb l’altre. Sempre estàs sol : l’aventura de viure és radicalment solitària. Sempre estàs parlant amb tu mateix. La poesia és una taula de negociació amb si mateix. 
-està bé, això, vaig dir.
Vam aixecar la sessió rient : eren quasi les onze . El lector d’assaigs se’n reia sota el nas que hi veiéssim tantes coses !  Jo interpretava el gran fred dels diàlegs de Sòcrates : el voltor que mira allò que no hi és. A fora seguia fent un gran fred : finestres tancades. En arribar a casa, pel passadís vaig sentir l’olor de pa cuit amb aroma de cacau, que s’escampava pel passadís buit.
Excitat per les paraules, a casa costava dormir. Infusions. Llet calenta. Feia tant fred que em vaig gitar vestit. Al matí, un magnífic sol obria la cella dels núvols blaus i grocs.




Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexi...
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en desc...
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que p...
Més informació