la tria.

ELS ULLS QUE MIREN :  La trinxera infinita és un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat. Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament. Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de denúnc

CINE EN FORMA DE TBO. EL CINE QUE ENYORA L'ÈPICA .  El cinema que ara es projecta a les pantalles és un indici sociològic del moment històric, de la mentalitat general que vivim o l’art cinematogràfic d’ara té les seues regles al marge del seu context ?  L’espectador és conscient del que el film presenta o, ras i curt, ho sent, i no hi pensa gens ? “ Intemperie “, que s’ha estrenat sota l’epígraf ben gallard de “Cine espanyol”, dirigida per Benito Zambrano és un TBO en el bon i mal sentit del mot. És una història ben orquestrada que distreu però no commou, una història visual molt simplificada, en un espai de post-guerra mític, molt mascla, tòpica- res del que s’esdevé s’escapa del previsible, en què el desert no és solament una forma d’evitar una producció cara, sinó una herència volguda del western. És un TBO de personatges bàsics, de belles imatges de capaltards idíl·lics, políticament correcta- amb cops d’efecte visuals-, i on predomina un esquema narratiu : la f

LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u