La cigonya atordida






MARÇ.

L’acabament del trimestre m’aporta una fonda solidaritat amb mi mateix, que estic esgotat .
 Avui, que feia un dia hivernal molt blanc de fred i boira, m’he encaminat a un bar que sempre hi posen música com si fos dissabte a la nit. He menjat un excel·lent entrepà de pernil ; he mirat el diari que anava plens de successos a primera plana : un professor havia estat agredit per dos joves amb barrons de ferro. He anat passant pàgines mentre esperava que em passés la son. He estat tota la nit mal dormint : un perfum se m’ha bolcat i m’ha deixar una sentor de perfum industrial que se m’apegava a la pituïtària. No podia sinó respirar-lo. He somiat que m’havien trencat a bocins l’ordinador personal dins de la bossa que havia abandonat. He llegit el dietari de Pere Rovira durant dues hores seguides fins a l’esgotament.
Al matí, el dia pareixia de desembre : boira amb pruneres pèrsiques florides. He provat de sentir la ràdio. Repeticions de les ideologies; repetició de les notícies, repetició de les rodes de premsa de després dels partits de futbol.
He arribat tres minuts tard : just per llegir les darreres històries que mai havia llegit de Tirant. Les micro- històries són  meravelloses. Hi veus el món tant bell del temps medieval : el temps cristal·lí d’Europa : l’ espessura d’arbres, la finestra del castell i la vinya on un home menja raïm a grapats. S’hi han de dedicar hores a la lectura : moltes hores, moltes, perquè pugui hom entendre les novel·les i el pensament del passat i del present . Amb les dues horetes i mitja del batxillerat ordinari no en tenim ni per començar. Cinc hores. Cinc. Una cada dia. L’única manera de saber i de llegir raonablement bé. Tirant ha dit una rèplica. Després, el matí ha estat un sobreviure a la son .
A migdia, estirat en un banc vora el Segre he mirat un nuvolet de sucre i farina desfent-se en la soledat d’un bosquet. A penes ningú sinó una cigonya que volant s’ha pegat tres cops contra les branques dels arbres i ha aterrat atordida, immòbil : bec roig puntut i plomatge brut. Cametes roges primes com ascles. S’ha quedat quieta, la cigonya. Quan no me n’he adonat ha aixecat el vol. Com deu de veure’m quan la fotografio amb el mòbil ?
Lectura  3 d'abril de 2016






Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació