HELLINGER.

RECONÈIXER EL QUE ÉS . 






PSICOLOGIA SISTÈMICA 

Portat per un curs de psicologia sistèmica, m’he abocat a una lectura inhabitual d’aquelles que et treuen llast . El volumet és una llarga entrevista divulgativa feta al psicòleg que ha posat en dansa les constel·lacions familiars com a mètode de cura de l’ànima. 
El psicòleg que duu a termes aquesta tècnica, prou conegut en el seu gremi, es diu Berg Hellinger. El volum es titula molt explícitament i clara, Reconocer lo que es .  Se n’han imprès  vuit reedicions des de l’any 2000. Després de llegir-lo, es comprèn que interessi tant .  

HELLINGER.

Hellinger és un savi. Posseeix una llarga experiència en el mètode. Comprèn molt bé certs aspectes de l’ànima , profunds, commovedors, que la racionalitat ignora. No es pot trivialitzar gens la seua lliçó ni la seua perspicàcia. Ajuda a treure llast sempre que se’n tingui una certa predisposició. Si un és escèptic, llavors millor dedicar-se a la pesca fluvial.
Hi ha algunes observacions molt estimulants sobre el concepte de fidelitat i d’infidelitat que van més enllà de les convencions. Hi ha els conceptes de vincle i de relació. Són revelacions que van més enllà de certes lliçons superficials de la moral. A vegades, llegint tens la impressió que se’t desvelen episodis del teu passat d’una manera inaudita.

DESTí.

A mi, cercant una voluntat de claredat, un dels efectes més importants que m’ha deixat en l’ànim és el respecte escrupolós a l’honor dels destins de les persones, també del destí dels pares. M’ha vingut a l’esment aquella alegre disposició de voler salvar o sanar els altres, que  a vegades ens anima quan ens adrecem a un amic o una amiga que pateix . Aquesta actitud que ell critica amb prudència exemplar, m’ha ajudat a entendre, a descobrir el destí - no pas  en el sentit de predestinació !-  i a entendre la profunda llibertat dels altres . I la pròpia !
De la mateixa manera intueixo la fonda arrel i  la força  potent que tenen les conductes – les pròpies i les dels altres. Com si el món semblés fet d’aire i, de debò, té arrels robustes i materials durs de pelar.

PROFESSORS.

Em pregunto, sorprès si deu ser que els professors, portats per la dèria d’ensenyar – i doncs , d’intervenir en les vides dels nostres alumnes-  escasses vegades ens plantegem amb plena consciència la llibertat i el destí dels altres. Hellinger expressa un respecte precís pel camí o destí de cadascú . Fins i tot en el cas d’estar errat.   Quantes vegades no ens hem deixat conduir per persones que ens estimaven i volien el  nostre bé – sentimental o material – i nosaltres no ens ho hem permès ?

Publicat a la revista "Lectura" del diari Segre. 



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Les cases tancades

Imatge
ELS ULLS QUE MIREN :  La trinxera infinita és un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat. Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament. Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de de...
Més informació

La mandra no és un ocell.

Imatge
VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores.  La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.    Les lògiques dels discursos s’assemblen m...
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en desc...
Més informació