Brooklyn



Saoirse Ronan.
De les pel·lícules que he vist a la cartellera, la que es diu Brooklyn m’ha semblat bonica, recomanable. Escric l’article mentre he sabut que s’han produït uns gravíssims atemptats a Brussel·les que ISIS reivindica. Escric sobre cine perquè aposto a favor de l’art, del pensament i de la vida. Brooklyn parteix d’una novel·la de Colm Tóibin que ara ha reeditat a Labutxaca. L’experiència bàsica que relata, usual a Irlanda, és l’ emigració cap a Nord-Amèrica. Ben pensat, és una experiència universal.
El que fa creïble el film és tota la recreació històrica : vestits, automòbils, cases, dispeses, músiques... i una certa ingenuïtat . El joc argumental, molt subtil i senzill, es basa en la posició sempre xucladora de la terra en què ha nascut la protagonista: l’illa d’Irlanda. El dubte que s’instal·la en la consciència de la protagonista després de retornar-hi .
El meu amic, que és amant del cinema com a consolació sucrosa de l’ànima, em planteja que és l’estil de cinema que agrada a un públic diguem no forçat, lliure – la bona gent, d’Espriu –la persona surt del cine amb el cap ple de somnis i bellesa. S’ha dit que era un cinema poc sorprenet perquè no sacseja la consciència del públic, que només alimenta el seu desig de bellesa i d’esperança- l’abric rebregat de l’esperança. Em sembla fals.
La bellesa del film se sustenta en la protagonista del film, Saoirse Ronan, una actriu que enamora l’espectador i fa versemblant el personatge .
El nucli volcànic se situa en el gran assumpte de les grans decisions que prenem a la nostra vida : en cert sentit , prenem les decisions sense alè, amb el cor. 
Entre les escenes ben trobades hi ha la duana nord- americana com una línia imaginària que marca una vida nova. Irlanda queda enrere; la vida envejosa, també. Les dones amargades cuites en la seua quimera queden atrapades les teranyines del temps . Nord- Amèrica apareix com una variant del paradís.  
Hi ha alguns elements molts literaris : les converses que s’entaulen – no hi ha televisió – a la dispesa regentada per una dona d’una certa experiència que vetlla somrient per les dones que hi conviuen; les cartes que s’escriuen les dues germanes; els canvis que produeixen en la protagonista el viatge i el treball en uns grans magatzems de Nova York...
Brooklyn em sembla un confit de sucre. Començant pel vestit de bany de la senyoreta Ronan.  


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació