la tria.

CINEMA HISTÒRIC. “ La reina de España” de Fernando Trueba pot ser considerada un tribut intel·ligent, agredolç, amb consciència històrica, cap al cinema espanyol i cap als seus actors. També és un bell mostrari de la força vermella del desig . És una forma subtil de disputar l’imaginari  cinematogràfic al missatge feixista que escamparen a tort i a dret - especialment a la televisió-, les classes dominants victorioses. Finalment és una defensa de la llengua i la nació espanyoles ( no entenc , doncs, l’enervament de la dreta hispànica si no és que els recorda les bases fraudulentes del seu predomini social - la presó i la mort del seus adversaris de classe-. )   Una cosa que subjuga del film és l’acceptació lúdica del pas del temps sobre els nostres cossos, sobre les nostres cares, sobre les nostres inquietuds. Com a exemple Rosa Maria Sardà, que encarna el galdós paper de mare del darrer rei de Granada, amb la cara embadurnada i el posat de posa-m’ho aquí, que ...

 EMILY DICKINSON.  Mentre mirava de digerir el film en què succeeixen poques coses, vaig pensar que un dels reptes intel·lectuals més seductors per a un director de cinema sensible és traslladar-hi la vida dels poetes estimats. Sobretot quan del que es tracta és de mostrar la vida privada (i pública) d’una dona que a penes es va moure de casa seua, que la gran passió era interior : la poesia.   Això no obstant, els exemples reeixits són escassos. “Historia de una pasión”, biografia d’Emily Dickinson a la gran pantalla és un exemple d’una certa dignitat però encara no aconsegueix del tot de presentar la poeta d’una forma encantadora ni tampoc convida l’espectador a anar a les biblioteques a cercar els llibres editats de la poeta en qüestió. Potser aquest és el fet més defectuós del film : no sap dir la bellesa de la poesia de la Dickinson. Es queda molt avall . Només presenta la poeta cosint els seus quaderns de poesia en aquest debat etern entre publicar-los o no pub...

LECTURES AL CLUB DE LA BIBLIOTECA D'ALPICAT. Al club de lectura d’Alpicat, el novel·lista Sebastià Alzamora, atacat pels virus d’un refredat, indicava que un dels seus interessos a “La malcontenta” era relatar l’afany de llibertat d’una dona mallorquina del segle XIX que s’ajunta  a un bandoler conegut, documentat a Llucmajor. La paradoxa del conflicte – n’Antonia viu en una família adversa, aspra , contraria- és que, alliberada de la família, la dona no presenta altra forma de realització personal que l’amor incondicional a un bandoler d’una fredor mortífera.  El bandoler, com a tipus literari, presenta una llarga i complexa història literària. Sebastià Alzamora ha fet la seua tria estilística política i moral que s’ha expressat en un estil que ell anomena de punta seca, imitant la tècnica i l’estil del gravat. Aquesta tècnica és la inversa de luxúria del barroc : concisió expressiva, netedat de traç, diàlegs acerats, contrapunts lírics ...  Tanmateix no ...

PUIG DE RANDA. Les impressions més vives d’un viatge: des de l’ermita de sant Honorat, a Puig de Randa , mirar des de dalt la terra cultivada de Mallorca, sense cap hotel visible. Tota una estesa de verds i alqueries.  Al fons del paisatge, el sol que brilla entre núvols de plom i la silueta meravellosa  de l’illa de Cabrera. A mà dreta, el poble de Llucmajor. Aquesta vegada hem estat al centre de l’illa, a prop d’Algaida. Excepte el brogit continu dels avions que s’enlairen des de l’aeroport de Palma, et sents en una illa amb feixes llaurades i fumeres de capvespre. Només hi passen ciclistes virolats. Una pintada catalanofòbica,  mig esborrada, a la carretera cap a Sineu.   Un embalum de carreteres i autovies formidable que desmeteix el tòpic de l'illa de la calma. Feliçment, a Puig de Randa una dona que és una monja seglar ens obre la port de clausura, ens acull i ens explica el magnífic lloc obert al sol, il·luminat on xerren uns que fan un re...

DANTE les dimensions físiques de l'infern segons Boticcelli Sobre la taula una vella maleta atrotinada . A dins, llibres de la joventut arrenglerats, apilats. Entre els llibres dels vint anys, la Divina Comèdia del Dante, en castellà, acarada amb el text italià, que mai vaig llegir del tot. Puc endevinar com em sentia – profundament estranyat – davant d’una obra antiga que no coneixia gens ni tampoc posseïa la gosadia del que s’atreveix, per si sol, sense la mà del mestre ni l’olor del guix a caminar per les parets de l’infern. De gran – La Divina Comèdia només s’entén de gran - vaig fer-ne la primera lectura en un moment de crisi personal. Un cant cada dia. Per primera vegada entrava per les foscors, els passadissos, els boscos, les voltes i cercles de l’infern, sense llum, amb la llum morta. L’infern és un viatge permanent en forma de gir descendent. L’infern del Dante té el color de les nostres angoixes. A vegades , la suor dels nostres somnis més complicats. En els dies q...

Un breviari. En la pacífica visió que ens construïm de les coses, cal consignar-hi l’alegre irracionalitat ambiental  que tots observem sense alterar-nos ni gota ni mica. La lectura del darrer volum publicat per Ferran Sàez, que ell ha intitulat “Estranya forma de vida” produeix un efecte intel·lectualment molt energètic que provisionalment anomenaré “ incitació activa a la racionalitat il·lustrada”. Tot seguit el públic lector aixecarà les pancartes de totes les il·lusions màgiques que ens mouen, de tots els mantres que repetim sense reflexionar : les raons dels cor i els sentiments més variats, les formes més sofisticades de la incivilització- el crits, les variants dels insults, certes carades, certs primitivismes o rareses diverses: descontrols, ignorància activa i passiva, les impostures i , al capdavall, la ingratitud o , si volen, la passió per la play station o potser l’Iphone 7. També hi podrem afegir les formes de l’ espontaneïsme – la santa i alegre espontaneïta...

Matxicot . Les formes de la memòria són interessants per a la comprensió d’una societat.  El grafòman Josep Pla ho havia escrit  per activa i per passiva . Tanmateix , la intenció i l’estil de Matxicot presenten poques similituds amb l’estil i la manera d’escriure del solitari de Palafrugell. Matxicot i Josep Pla són als antípodes literaris. Sarcàstic l’un; loquaç i contingudament sentimental, l’altre.    Sota la màscara literària de Matxicot,  Joan Pedrol hi expressa  més l’esperit de polèmic de Friedrich Nietzsche - la seua voluntat d’humor en forma de lleixiu dissolvent -  que la voluntat memorialista del periodista Josep Pla, vinculat -ara ho sabem-, en un sentit ampli, a la cultura industrial dels taps de suro de Palafrugell. Són dos moments crucials en la història del segle XX i XXI : Josep Pla intenta recuperar a través de les memòries – de la literatura- tot allò perdut en la guerra  i en la revolució. Joan Pedrol assaja una mena d...