Estranya forma de vida
Un breviari.
En la pacífica visió que ens construïm de les coses, cal consignar-hi l’alegre irracionalitat ambiental que tots observem sense alterar-nos ni gota ni mica.
La lectura del darrer volum publicat per Ferran Sàez, que ell ha intitulat “Estranya forma de vida” produeix un efecte intel·lectualment molt energètic que provisionalment anomenaré “ incitació activa a la racionalitat il·lustrada”.
Tot seguit el públic lector aixecarà les pancartes de totes les il·lusions màgiques que ens mouen, de tots els mantres que repetim sense reflexionar : les raons dels cor i els sentiments més variats, les formes més sofisticades de la incivilització- el crits, les variants dels insults, certes carades, certs primitivismes o rareses diverses: descontrols, ignorància activa i passiva, les impostures i , al capdavall, la ingratitud o , si volen, la passió per la play station o potser l’Iphone 7.
També hi podrem afegir les formes de l’ espontaneïsme – la santa i alegre espontaneïtat !
Tanmateix no s’enganyi, estimat lector, l’estudi i la lectura del nou llibre de Ferran Sàez, que li recomano de llegir, com a mínim , com afirma un amic meu que després d’un càncer ha tornat amb una moral de ferro a la vida civil, el breviari de Sàez no t’enganya. Ni s’enganya ni vol donar-te llebre per perdiu.
Aquest fet , en els temps que vivim és un fet insòlit, rar, extraordinari.
Organitzat en la forma altament civilitzada de diccionari, el volum és en la nissaga – diguem-ho així- del diccionari filosòfic de Voltaire i del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, a la manera d’un home nascut i esquerat a la Granja d’Escarp, vila on s’acaba , més o menys, la carretera.
A vegades Ferran Sàez condensa en una pàgina tres o quatre interpretacions sobre Montaigne ; a vegades precisa amb esfereïdora claredat el temps que vivim – les xarxes social, el nou format de la cultura de masses- i a vegades és capaç d’ enunciar sense alterar-se el curiós ambient primitivament irracional que vivim ara mateix. Amb un to literari davant del qual cal treure’s el barret.
Com que els camins de la ment i els seus circuïts i sinapsis tenen el seu tempo i les seves lleis, Sàez alterna les bombes de profunditat amb els apunts violentament biogràfics- la toga invisible que veu en els seus orígens, per exemple.
Ara, a ningú de nosaltres se’ns acudirà d’escriure una article en què l’incloguem en la literatura de Ponent. Perquè aquest concepte ja és una relíquia antiga i oscada.
En la pacífica visió que ens construïm de les coses, cal consignar-hi l’alegre irracionalitat ambiental que tots observem sense alterar-nos ni gota ni mica.
La lectura del darrer volum publicat per Ferran Sàez, que ell ha intitulat “Estranya forma de vida” produeix un efecte intel·lectualment molt energètic que provisionalment anomenaré “ incitació activa a la racionalitat il·lustrada”.
Tot seguit el públic lector aixecarà les pancartes de totes les il·lusions màgiques que ens mouen, de tots els mantres que repetim sense reflexionar : les raons dels cor i els sentiments més variats, les formes més sofisticades de la incivilització- el crits, les variants dels insults, certes carades, certs primitivismes o rareses diverses: descontrols, ignorància activa i passiva, les impostures i , al capdavall, la ingratitud o , si volen, la passió per la play station o potser l’Iphone 7.
També hi podrem afegir les formes de l’ espontaneïsme – la santa i alegre espontaneïtat !
Tanmateix no s’enganyi, estimat lector, l’estudi i la lectura del nou llibre de Ferran Sàez, que li recomano de llegir, com a mínim , com afirma un amic meu que després d’un càncer ha tornat amb una moral de ferro a la vida civil, el breviari de Sàez no t’enganya. Ni s’enganya ni vol donar-te llebre per perdiu.
Aquest fet , en els temps que vivim és un fet insòlit, rar, extraordinari.
Organitzat en la forma altament civilitzada de diccionari, el volum és en la nissaga – diguem-ho així- del diccionari filosòfic de Voltaire i del Diccionari per a ociosos de Joan Fuster, a la manera d’un home nascut i esquerat a la Granja d’Escarp, vila on s’acaba , més o menys, la carretera.
A vegades Ferran Sàez condensa en una pàgina tres o quatre interpretacions sobre Montaigne ; a vegades precisa amb esfereïdora claredat el temps que vivim – les xarxes social, el nou format de la cultura de masses- i a vegades és capaç d’ enunciar sense alterar-se el curiós ambient primitivament irracional que vivim ara mateix. Amb un to literari davant del qual cal treure’s el barret.
Com que els camins de la ment i els seus circuïts i sinapsis tenen el seu tempo i les seves lleis, Sàez alterna les bombes de profunditat amb els apunts violentament biogràfics- la toga invisible que veu en els seus orígens, per exemple.
Ara, a ningú de nosaltres se’ns acudirà d’escriure una article en què l’incloguem en la literatura de Ponent. Perquè aquest concepte ja és una relíquia antiga i oscada.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada