la reina de España.
CINEMA HISTÒRIC.
“La reina de España” de Fernando Trueba pot ser considerada un tribut intel·ligent, agredolç, amb consciència històrica, cap al cinema espanyol i cap als seus actors. També és un bell mostrari de la força vermella del desig . És una forma subtil de disputar l’imaginari cinematogràfic al missatge feixista que escamparen a tort i a dret - especialment a la televisió-, les classes dominants victorioses. Finalment és una defensa de la llengua i la nació espanyoles ( no entenc , doncs, l’enervament de la dreta hispànica si no és que els recorda les bases fraudulentes del seu predomini social - la presó i la mort del seus adversaris de classe-. )
Una cosa que subjuga del film és l’acceptació lúdica del pas del temps sobre els nostres cossos, sobre les nostres cares, sobre les nostres inquietuds. Com a exemple Rosa Maria Sardà, que encarna el galdós paper de mare del darrer rei de Granada, amb la cara embadurnada i el posat de posa-m’ho aquí, que no duc butxaques. Exemple irònic del capgirament ideològic que Trueba assaja en el film . És tan evident que fins i tot els més grollers de la nova dreta l'han capit : li retreuen l’espanyolitat, però de facto, en reconeixen el dard enverinat de Trueba.
Potser la voluntat d’escarni és tan fina com un estilet : hi apareix un altre Franco que fins es vanta d’escriure guions de films, que es presenta com a estadista intel·lectualment modern i veu nasal, cosa que també escalda els espectadors dretans del PP.
Trueba oblida les classes socials que van donar-li suport al dictador: burgesies catalanistes escaldades, terratinents agraïts, nous i vells rics, funcionaris obedients, militars sexualment actius i missers amb mitra, verbo florido i llista de caiguts.
I també, de retop, el film és una feliç sàtira del cinema històric buit de sentiments i passió (el que satiritza en la gravació del film la reina Isabel de Castilla, d’ínclita memòria. )
El cinema nostàlgicament girat cap al passat recapacita, remira el camí viscut i ell mateix esdevé exemple de les seues qualitats: l’escena d’humor de la iniciació sodomítica de Jorge Sanz ; “Granada” cantada en anglès per Penèlope Cruz .
Pel·lícula d’actors i d’actrius, cada un d’ells mostra un subtil diàleg amb el seu rol “real “. L’escena en què Sardà recita Lope de Vega – El cavallero de Olmedo- vindica el teatre clàssic espanyol, tan poc considerat entre nosaltres. Li serveix per engalipar dos guàrdies civils – metonímies gastades del franquisme .
Una cosa que subjuga del film és l’acceptació lúdica del pas del temps sobre els nostres cossos, sobre les nostres cares, sobre les nostres inquietuds. Com a exemple Rosa Maria Sardà, que encarna el galdós paper de mare del darrer rei de Granada, amb la cara embadurnada i el posat de posa-m’ho aquí, que no duc butxaques. Exemple irònic del capgirament ideològic que Trueba assaja en el film . És tan evident que fins i tot els més grollers de la nova dreta l'han capit : li retreuen l’espanyolitat, però de facto, en reconeixen el dard enverinat de Trueba.
Potser la voluntat d’escarni és tan fina com un estilet : hi apareix un altre Franco que fins es vanta d’escriure guions de films, que es presenta com a estadista intel·lectualment modern i veu nasal, cosa que també escalda els espectadors dretans del PP.
Trueba oblida les classes socials que van donar-li suport al dictador: burgesies catalanistes escaldades, terratinents agraïts, nous i vells rics, funcionaris obedients, militars sexualment actius i missers amb mitra, verbo florido i llista de caiguts.
I també, de retop, el film és una feliç sàtira del cinema històric buit de sentiments i passió (el que satiritza en la gravació del film la reina Isabel de Castilla, d’ínclita memòria. )
El cinema nostàlgicament girat cap al passat recapacita, remira el camí viscut i ell mateix esdevé exemple de les seues qualitats: l’escena d’humor de la iniciació sodomítica de Jorge Sanz ; “Granada” cantada en anglès per Penèlope Cruz .
Pel·lícula d’actors i d’actrius, cada un d’ells mostra un subtil diàleg amb el seu rol “real “. L’escena en què Sardà recita Lope de Vega – El cavallero de Olmedo- vindica el teatre clàssic espanyol, tan poc considerat entre nosaltres. Li serveix per engalipar dos guàrdies civils – metonímies gastades del franquisme .
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada