Ordinador espatllat

Quan el teu ordinador personal lleugeríssim s’espatlla, t’adones tant de la de la teua fragilitat com de la incertesa de tot: fabricar un article esdevé un episodi menor de la Ilíada.

El vell ordinador polsós d’altres viatges ja no et serveix ni gota ni mica. Has d’acudir a la biblioteca local que als capvespres de pipermint és plena de persones que van a cercar films o llibres .
Retornes llavors a l’escriptura manual, terroríficament silenciosa. Tanmateix t’adones del traç de la teua mà, quasi diries del soroll del bolígraf sobre el paper...
 Només t’adones de la fressa dels cotxes, del toc de campanes , d’un cert silenci que et duu cap a temps prehistòrics  com una mena de submersió als oceans de silenci de la meditació cercant peixos abissals, de mides sense proporció. Els ulls cecs; les antenes superdesenvolupades. Són peixos que David Lynch troba en les seues hores insòlites de meditació . Per al director de cinema nord-americà, que tant ens ha admirat en les seues pel·lícules, els peixos abissals es troben al fondo d’aquest oceà de la consciència que persegueix en cada meditació . Afirma que els peixos superficials són petits : els grossos són  avall en l’oceà de la consciència – un espai comú a la humanitat.   Per a Lynch la meditació és no solament una forma de consol i ordre intern sinó una recerca d’idees i d’imatges per als seus films .
Quan el teu ordinador personal s’espatlla- posem que la pantalla s’hagi trencat – t’adones que ja has oblidat els plecs de folis escrits; t'has oblidat dels bolígrafs i les plomes o els retoladors de colors  : vermells, verds, carabassa....
A la closca d’una nou hi cap tot l’univers. Revisitant una illa deserta – quina fantasia més emboirada de llum ! – veus dos actors que parlen damunt de l’oceà que Lynch n’escorcolla les fondàries. A l’escenari hi plou sobre un piano negre. Al ras, a la intempèrie .  El Caliban de “La Tempestat” esdevé Ivan; Ariel, Gabriel. Jordi Oriol declama el seu text : actor i autor al bell teatre Bartrina  de Reus  : un home que parla sense treva i no para de dir que el llenguatge és ple de falsedats, de trampes, de virus, d’insuficiències. L’obra deu ser un bon indicador de la temperatura de la nostra vida pública : xerrem sense parar maleint un llenguatge estret i tòpic que no sabem fer nostre, que no sabem amorosir. Que se’ns esmuny.
A fora, les places de Reus plenes de gent . Una bella nota costumista per a un article d’un escriptor que té l’ordinador espatllat.