Una biografia extensa de Rainer Maria Rilke.





Rilke.
He estat llegint l’extensíssima biografia de Rainer Maria Rilke que ha escrit Mauricio Wiesenthal, publicada per Acantilado. D’antuvi m’excusaré : no seré  prou just amb aquest llibre car és tan voluminós, intens i ple de substància que no podré resseguir-ne la gràcia aèria que posseeix.  És un llibre escrit per un home que podríem definir com anti-modern. Mauricio Wiesenthal és un home partidari de l’aristocràcia de l’esperit. En aquest punt t’ajuda a comprendre prou bé tot el gruix de la cultura europea alimentada per l’esperit aristocràtic, que és ampli  i substanciós  . 
Tot el volum, començant pel nombre de pàgines, és anti-modern : 1122 pàgines per a una biografia d’un poeta vident que escriu en alemany és una esplèndida i absorbent odissea lectora : viatges, amistats, lectures, llargs períodes d’escriptura efervescent... Tot seguit, hi observes un coneixement precís dels llocs que cita, de les cartes que esmenta, dels personatges essencials de la vida de Rainer Maria Rilke que escruta, de les apreciacions que escriu ...
A vegades sospites que el biògraf sap més de Rilke que el poeta de si mateix.
El llibre parteix d’un coneixement del poeta que astora. Com l’ha escrit ? Com ha tingut el temps d’escriure’l ? No treballa pas ?
Si una cosa és clara és que Wiesenthal parteix d’una idea aristocràtica de la cultura i de la societat. En aquest punt és meridià : t’ajuda a comprendre tota la cultura anterior al segle XX, que ,en bona part, ho és d’aristocràtica, començant pel poeta Rainer Maria Rilke, poeta que pidola i sedueix les dones aristòcrates del moment. Les reines de la nit . Com ara, Marie von Turn und Taxis, que és citada a bastament en tot el volum, gràcies a la qual va residir un temps important al castell de Duino, que surt a la portada del llibre i fou el lloc on escrigué el seu llibre màxim : “Les elegies a Duino”.  Els apòstols de la igualtat li semblen nefandíssims. L’olor de les casernes Lenin durant la guerra civil espanyola li duen semblar la cosa més abjecta que es pugui imaginar.
Wiesenthal se situa en l’esperit. A mi m’ha ajudat a comprendre la idea que governa a certes parts d’Europa, abans del socialisme.
Coneix tant detalladament la vida de Rilke que fa la impressió que ha estat a tots els indrets concrets que cita. Un queda una mica aclaparat. Deu ser l’aclaparament del plebeu davant de l’aristòcrata.
Acceptat això, el llibre és encantador, preciós i delicat. Una d’aquelles lectures que et duren mesos i mesos.



Publicat a la revista Lectura ,20 de març de 2016.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació