el dia del cérvol
EL TEMPS.
A “El dia del
cérvol”, segona novel·la de l’escriptora Marina Espasa, publicada a l’Altraeditorial, el lector se sent
subjugat per un relat enigmàtic, fluent, àgilment tramat, amb llambregades de
màgia sobrenatural, que li proposa una recerca externa i una altra d’interna :
a la manera de les novel·les primigènies medievals, el lector coneix un
personatge de vida solitària a la concreta ciutat de Barcelona que es deixa
fascinar per l’aparició simbòlica i màgica d’un cérvol omnipresent. “El dia del
cérvol” pretén ser una actualització d’una aventura artúrica, emperò el llibre
estimula el lector perquè comprengui la seua identitat íntima i cerqui la seua
aventura a la vida.
Chrétien de Troyes, que escrivia en vers algun
dels relats que es troben a la soca de la novel·la europea, contenen una part
de meravella que Marina Espasa ha mirat de dur a l’ esperit de la seua
novel·la. La protagonista, desorientada, mira d’endevinar qui és i quina és la
seua aventura, tal com s’esdevé en un heroi artúric anomenat Gauvain,
protagonista de “El cementiri perillós”, llibre sobre el qual està treballant
per enllestir una tesi encallada .
En la primera part
– brillant ! - es pot resseguir una
aventura enigmàtica d’un personatge, una dona anomenada Minerva, que farta d’estar tancada a casa fent una tesi
doctoral sobre les aberracions del temps en les novel·les artúriques, closa en
una mena de campana de vidre, es deixa arrossegar fora de casa i comença a
viure amb un seguit d’auguris, entre els quals la sensació o profecia de la
pròpia mort, l’ amor, i la coneixença d’una poetessa de la Mort que es basa en
un personatge real : la poeta Patricia Heras.
En la segona part-
no tant brillant- gosa fer un viatge a Malmö, ciutat del sud de Suècia, amb un
company, i els seus noms canviats. La peripècia d’aquesta segona part és
inversemblant, però imaginativa.
En conjunt, és una
novel·la ben construïda, ben escrita, amb elements narratius molt estimables,
amb el·lipsis temporals perfectament lligades. Potser no és una novel·la perfecta,
però ens indica alguns nusos personals – una dissecció bastant clara de la
individualitat moderna, alguns capítols memorables, com ara la visita al cementiri
del Poblenou, i certes intuïcions sobre el temps interior.
En estil, té uns
tancaments de capítol brillants : “quan tots els sorolls es van haver apagat,
va passar una gavina en vol rasant i el xerric que va fer va ser la cremallera
que va tancar la nit”.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada