Terra baixa.

Lluís Homar. 

La màgia de la representació teatral deu de fonamentar-se en una barreja d’experiència viscuda, llegida, sentida, oïda i la meravella de la invenció d’històries per mitjà del llenguatge , em dic mentre faig cua a la taquilla i miro tot de persones que a penes conec . És una tarda de diumenge d’hivern : venteja . 

Després de moltes milles, ha arribat al Teatre Municipal de Balaguer la representació de “Terra Baixa” que ha presentat als escenaris l’actor Lluís Homar. M’espero, em poso lleugerament nerviós, dono ullades circulars, saludo els amics que també hi van al teatre un diumenge boirós a la tarda, tancada i fosca. El teatre és també el puntet d’exhibició necessària en tota societat : hi veig vestits entallats i barrets atrevits.

El teatre és mig ple. Quan Lluís Homar somriu en entrar a escena, tot demanant permís, comença l’encís. El públic – els clatells arrenglerats que un bon cineasta  retrataria puntualment- entra en un estat de silenci. Només algú tus insistentment. 

Com és sabut, l’actor es desplega en quatre papers, pel cap baix. Sol. Primer, la somrient Nuri, una de les germanes perdigones, que és un personatge encantadorament deliciós. Un secundari de sucre. Després, Lluís Homar desplega el vestit de núvia de la Marta, d’un blanc una mica fantasmal i esmorteït. I se’l posa. Esdevé, fatalment Marta, la dona fatal, la dona de vida arrossegada, la granoteta de pluja. Ressonen les ombres.

Quan esdevé Manelic somriu amb un puntet de malícia còmplice ; quan interpreta l’Hereu Sebastià puntua les frases amb moviments insistents de cap, el mentó aixecat. La violència continguda en les moviments de les frases.

El teatre és una representació, diuen els manuals. El teatre és l’actor que modula la paraula, com un vent molt suau. Terra baixa és també- i sobretot- paraula que vola per la platea com un vent molt suau de tardor. Murmura. Un vent artificiós- la paraula de la padrina ideal que narra els contes a l’infant abans d’anar a dormir ; la paraula sentida i veloç, quan cal. La mirada que suscita la imaginació. Els gestos petits. L'espai mesurat. La història depurada.

La interpretació de Lluís Homar és magnífica perquè no exagera. No imposta. No apuja el to del drama. Li dona un aira de pasta treballada a l’obrador de l’experiència. La veu atàvica de Silvia Pérez-Cruz se sent en certs moments de clímax dramàtic. L’economia d’elements – una samarra, una cortina, un munt de fulles seques, una llum pàl·lida – convida a recordar els grans moments dels monòlegs de Marta, de Manelic, prou distints com perquè siguin comprensibles. Prou emocionants com per sentir-se commogut.

L’adaptació del text de Guimerà- finíssima- és un homenatge a la grandesa d’aquesta obra, que ha resistit el pas del temps amb una bellesa impol·luta. I un homenatge a Lluís Homar que ha depurat la seua actuació fins a la subtilesa. Terra baixa fa la cara d’un gran palau del XIX al qual han tret llustre. Blanqueja, il·luminat.  

  

Publicat a Lectura de segre el dia 3 de gener de 2016.