Núria Espert



La Núria Espert.
En la cartellera barcelonina, sempre tant estimulant, s’està representant El rei Lear al Teatre Lliure amb Núria Espert en el paper estel·lar del protagonista. L’obra és commovedora. Es pot prendre des de molts punts de vista, però avui la prendré des del de l’homenatge explícit a les actrius que han dedicat, amb una coherència rodona, la seua vida professional al teatre.
King Lear dirigit per Lluís Pasqual és un sentit homenatge a Núria Espert, que he observat que és desconeguda per als joves . Pels que nasquérem als anys seixanta és una icona que hem vist en els llibres, però no hem sentit als escenaris. Emperò no és un homenatge fastuós, ridícul, retòric, en el sentit més infame de la paraula, sinó un homenatge càlid a un ofici difícil, com tots els oficis ben fets.
 L’Espert no amaga la seua vellesa ans treballa fins als moments en què la gent diu que es retira. Jo la vaig conèixer a través de la pel·lícula “Actrius” de Ventura Pons, basada en una obra de teatre de J.M Benet i Jornet , molt ben escrita, que mostra l’ofici d’actriu.


En el segon acte, amb l’escenari ple de grans d’actors, amb la Núria Espert entre ells, una mica ajaguda, somrient, cansada potser d’una actuació exigent, em va sembla albirar-ne la grandesa. La grandesa de representar el món amb una tal llibertat nutritiva ! ; amb les paraules sense pols, netes ! ; amb una comprensió tan sàvia de la vida! ; amb la representació tan fina, sense excessos de la mort; amb la comprensió dels fets sense culpables! .
Sorprenia veure el teatre ple – el teatre del Palau de l’Agricultura, a Montjuic- amb tots els espectadors expectants, uns minuts abans que comencés l’obra: silenciosos entre llums i ombres, quiets, arrenglerats. ( La disposició esgraonada,  esbiaixada,  l’una part enfrontada a l’altra part ; l’escenari al bell mig, permetia de veure’s, a diferència de la platea clàssica, plana, que només permet mirar l’escena .)  
Inquietava aquesta quietud prèvia a la representació tumultuosa : entrades, sortides, torxes, parlaments, crits, so de bombos, bufons... Produïa un efecte molt eficaç de representació de la vida que cap altra art no suscita.
En acabar, després de la tempesta de la tragèdia, els actors, morts en escena, es redreçaren amb parsimònia i reberen els xàfec d’aplaudiment del públic que es redreçava, aplaudint, emocionat la natura tràgica i paradoxal de la vida. La virtut de la vellesa. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Els aforismes d'Antoni Seva.