FARRERA. Centre d'art i Natura.


FARRERA.











M’estranya que al Centre d’art i natura a Farrera tots els elements siguin favorables a escriure: el silenci, a les nits, és mineral ; als matins, el sol és formidable. La casa és orientada cap a la llum. Grans finestrals. Les habitacions són confortables, amb una sòlida taula per escriure o llegir, amb un llum magnífic que concentra. Les converses i les amistats poden ser també incitadores a seguir escrivint. Conté exactament el contrari del que vivim a la plana: natura, silenci, en lloc de la sorollada constant; concentració, en comptes de la dispersió habitual de fets i converses; pensaments que agombolen ; quadres als passadissos, mapamundis, exposició d’obres que es crearen allí...
El menjador és magnífic : solar i acolorit. Als vespres, les converses poden ser càlides. El vi, espès i fort. Als migdies, dinant amb amanides pensades com un quadre, sempre hi ha la tendència a la lamentació, que és molt nostrada.
Sobta adonar-se’n com les cases poden ser pensades conscientment per a una fi : crear.
La professora Raquel Picolo, que ha impartit el curs prové de la biologia. És silenciosa. Somriu a vegades i també riu francament.  No engega discursos o conferències com fem els professors que provenim de la filologia. Té una veu vellutada. Té un color càlid, la seua veu. Més aviat fa incitacions : duu llibres, llegeix algun cant o poesia. No té la pressa que jo tinc. Explica què ha escrit i què ha publicat .
De l’estada al centre d’art i natura de Farrera, en tinc la impressió molt viva del sol i del silenci. La incitació a tornar-hi per escriure-hi durant dies. Em pareix que el centre de Farrera és com un monacat laic. Com una mena d’alberg un puntet auster destinat a la creació.
El que no endevino ara és l’efecte continuat de l’escriptura : sé positivament que si hi romangués un mes, en sortiria canviat. Les tècniques que usa Raquel Picolo són senzilles: poca teoria- la mínima-; molta observació- pràctica. Poca coerció. La regressió a la lectura en veu alta. (La lectura en veu baixa, silenciosa, acaba sent massa cerebral. Massa despresa de la veu.)
 Un cert retorn als textos bàsics, llegits amb calma. La imitació amb distensió, la lectura en veu alta: una cert esponjament com a tècnica bàsica. El revés dels professors, que estem atrapats – ara m’hi poso jo – en voler fer discursos sense parar per conjurar a vegades el silenci, a vegades el soroll.






Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Lectures per recordar ; lectures per recomanar.

  Lluna plena.   Sam Shepard, eminent dramaturg força desconegut entre nosaltres, que morí el 27 de juliol de 2017, ha estat traduït ara al català per Dolors Udina, que sosté que la traducció és la tasca de lectura més completa i grata que coneix.    Espia de mi  és el seu darrer llibre. Patti Smith, amiga seua, n’edità el manuscrit. El llibret és sorprenent, diferent al que és habitual : la tècnica que el converteix en únic és un distanciament de si mateix que li fa escriure sobre si com si fos un altre. La primera oració del llibre és una declaració d’intencions : “Vist en la distància”.  S’observa a si mateix, es descriu : “Des de l’altra banda del carrer, es difícil determinar com és de vell pels vidres del porxo que l’envolten. Per les ombres que l’envolten.” Es mira, s’explica com si fos una altra persona : “Un aventurer solitari. Un bandit emmascarat. No sé de què es protegeix”. Conta una forma d’estranyament extrema que el lector percep amb perplexitat : “ i es passa el dia gro
Més informació

Els aforismes d'Antoni Seva.

Imatge
LES TESSEL·LES D’UN MOSAIC. Les obres escrites en forma d’aforismes havien estat molt habituals en altres èpoques : les píndoles de pensament havien estat com a indicacions per a les cartes de navegar en el món moral, sempre tan complex. Fins i tot, en els fulls dels calendaris del pagès o en les llibretetes dels forners, s’hi estampaven aforisme de tipus popular, de tipus” Al pa, pa i al vi, vi”. Ara el llatinista Antoni Seva Llinares, després d’una dilatada vida com a professor i escriptor, n’ha publicat una d’excel·lent amb el títol de Mosaic, Màximes i pensaments, a les publicacions de la Universitat de València. Aquestes pastilles de pensament o tessel·les d’un mosaic moral més ampli presenten una gran utilitat com calmants dels estressos habituals de les xarxes socials i de les televisions i ràdios.  Si em permet l’amable lector, li diré que és un volum ordenat per pensaments breus, de temàtica molt variada, sense voluntat sistemàtica, que permeten u
Més informació

El temps dels codonys. Lectures al club de lectura de la biblioteca d'Alpicat.

Imatge
El temps de les cireres de Montserrat Roig.  La qüestió ara mateix és : ¿ n’hi ha prou per escriure una novel·la de descriure el temps i l’espai que ha una persona li ha tocat en sort de viure ? ¿ N’hi ha prou o falta una estructura sòlida que sostingui la novel·la més enllà de la veu narrativa que conta i reconta linealment allò que ha viscut i vist amb un estil de pur acontentament beneïtament feliç de si mateixa ?    En general, El temps de les cireres és una novel·la molt imperfecta – no és pas una gran novel·la- per un defecte de composició evident : no és una novel·la que desplega harmoniosament una història, que tria un espai, que talla una conclusió amb les eines del pensament sinó que és un quadre pintat en el moment del que es va anomenar la transició – el moment de l’agonia del règim del General Franco. Les confusions en la novel·la són múltiples . N’assenyalaré només una, que van veure les lectores més informades i atentes : no n’hi prou en descriure detallam
Més informació