SÍMBOLS. Un dia especialment abstrús vaig a cercar un llibre nou de poesia a les lleixes semi ocultes de la llibreria . Prenc el bell volum nou d’Anna Gual intitulat “Símbol 47”, publicat per La breu edicions el 2015. La poesia d’Anna Gual, nascuda l’any 1986, és escrita fora dels paràmetres habituals de la poesia diguem-ne “tradicional”, per entendre’ns . La seua obra és volgudament críptica per als que no en coneixem certes claus ocultes. Naturalment, la sorpresa en encarar la seua lectura és paral·lela a l’encenall de preguntes que fulguren al davant : per què aquesta poeta jove escriu així ? per què no segueix el camins dels altres poetes coneguts ? per què aquestes perplexitats ?La resposta la dóna l’enèsima repetició dels tòpics habituals que llegeixes en els poetes menors. La repetició acaba produint una mena de crosta d’insensibilitat que no és sinó carn morta. Per exemple, el volum nou de Salvador Oliva intitulat “Poesia i veritat” és un llibre nou que parla de poetes i de formes antigues, amb les seues manies personals, tan entranyables. Té il·luminacions, però, en conjunt, no val. És una repetició acadèmica caduca. Davant d’aquestes repeticions es comprèn la recerca experimental d’Anna Gual, de tipus místic, en què la paraula dita té molt valor, que s’ha d’interpretar dessota dels fluxos habituals. Per exemple, a “Transfusió” hi ha un poema que mostra a les clares el seu estil :“Imagina unes mans perforades/on en lloc de sang hi cauen paraules./Per tant l’escriptor /és un trau/que evoca mots./un pou que escup llenguatge./I les paraules /són també forat i fan forat.”L’escriptor, doncs, és “un trau que evoca mots”. ( També podria ser “un trau que evoca morts”.)La racionalització – subproducte aquós de la racionalitat- ha quedat abolida . El poeta s’escriu mentre prova de precipitar-se en cingleres del llenguatge que l’aboquen a un buit immensament bell – un buit en què el lector participa activament. S’hi sent a prop. El viu. El suscita. L’entén. La lectura d’aquesta poesia se situa en un moviment diferent : rumiar-s’hi. Retornar cíclicament a la lectura. Admetre concèntricament una altra forma de guariment. “Cal ser meticulós per guarir./Cal conquistar la paràbola.” O la paradoxa més intensa : “Al cim de la set, /omplir-se d’aigua la boca. /I escopir-la.”O el lema bellíssim que clou, obrint-lo, el volum : “Blat i ordi”“Reconstrueix el que es trenca.Fes néixer el que demana ser.”
Les cases tancades
ELS ULLS QUE MIREN : La trinxera infinita és un film dels que comencen per fer sentir l’espectador la forta violència dels trets i les persecucions. L’heroi és un militant d’esquerres perseguit en una algaravia de sang i mort, en el cop d’estat dels generals. El cacic local i l’exèrcit conxorxat, amb llicència per matar. Un vell pou, que prefigura el tancament com a tema central del film, situa l’arrencada en un terreny de discussió política, que de seguida s’abandona. El començament podria fer pensar en una pel·lícula de denúncia de la contra-revolució que arbitrà l’exèrcit d’Espanya en l’estiu de 1936. L’alè del qui corre perseguit pels soldats serà de seguida mudat per la quietud del forat a la casa pròpia, amagat. Ho sembla però, com he escrit, de seguida la pel·lícula es torna un film sobre el tancament i l’amagar-se. I pren una direcció psicològica amb un pes creixent del sentiment i l’acomodament. Dit amb una mica de tristesa : el que volia ser un film de de...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada