la tria.

El poeta torna a Barcelona. L’abril de 1970 el poeta Josep Carner retorna fugaçment a la seua Catalunya natal tot contradint esperit i lletra de qui mai volia retornar si no era amb el dictador Franco mort, fora del poder. La novel·la, contada des de la perspectiva d’un jove que l’acompanya en aquesta visita a la Barcelona franquista – aquella que enyora el senyor Vargas Llosa- és un retrat dinàmic de la vida en l’agonia del franquisme.  L’apassionament no és pas la qualitat més forta del text. Casajoana té un temperament poc volcànic; és ponderat .   El llibre guanya en força si es llegeix com un universal : l’estranyesa de l’home vell davant de la vida que havia estat seua; els efectes de les dictadures feixistes en l’Europa occidental dels anys trenta, cosa sobre la que no solen reflexionar gaire. El retorn de l’exiliat és un bon tema literari.  L’experiència de l’Ulisses que retorna a Ítaca, molts anys després. A Ulisses el retorn ve lligat a la reconciliaci...

Poesia de dia 12 d’octubre de 2017. Del poeta  Hilari de Cara ( Melilla 1947) del volum Cave Papam  Premi Miquel Bauçà  ( 2016) Àngelus Josep, t’he de dir una cosa, deixa el xerrac, deixa la fusta, seu, escolta’m, les oronelles volen com ratpenats, el fonoll dibuixa continents a l’ànima, a Israel l’hivern tardà s’assembla a l’estiu com la Mar Morta al desert, seu, Josep, i escolta, m’ha visitat un àngel, els desembres seran Nadals d’ençà, és cert, el fonoll, els cards florits, la mar de rosella que acull el sol, aquest erràtic vol d’oronelles i falcons, la fusta té ja aquest punt que la saó li traspua el darrer bri, tens raó, però vols dir Maria, un àngel? Saps el que sol passar amb els àngels: et prenen l’alè, la seva bellesa, els seus peus alats, són experts en la dura gimnàstica del vol, el cel està fet a la mesura dels seus ulls, la mar és un reflex del seu esguard, l’or, permet-me que no insisteixi en l’or; quan parlen, potser ho has ...

Com un concert de jazz. Dèmens, de Màrius Sampere (Barcelona,1928) és  obra pròpia d’un home vell que va al nucli lateral de les coses. A diferència d’altres, com ara Joan Margarit o Jordi Pàmias, les referències a la realitat són mínimes, esborrades, distanciades. En canvi, les referències al llenguatge, en especial les formes més automàtiques, les formes més estereotipades: caragol treu banya puja a la muntanya, hi són abundants.  Com ha escrit el crític Víctor Obiols, Sampere escriu com si la poesia li fos dictada. La veu – aquella part de la raó que no escolta disciplina i ordre-, recull molt bé el sentit que el poeta doblega els topants del dir, busca una altra veritat. Els lectors que es fan escuts contra els discursos il·lògics, queden indiferents: no han estat entrenats a una semblant gosadia. Ho refusen. Són una generació de post-guerra que fou educada en termes militars, en un context para-feixista : la vida com a milícia. La guerra com a símbol màxim. Em reco...

Una vida.  Fa mesos, vaig fer broma sobre quines escriptores permetrien una biografia en forma de film: Maria-Mercè Marçal era una de les que vaig imaginar .  Ara, Lluïsa Julià ha escrit una completa biografia de la poeta Maria Mercè Marçal molt recomanable.  Als lectors més desavesats a llegir biografies de poetes no els hauria de fer esgarrifor la llargada del volum : es llegeix bé .   Recordo l’entusiasme encomanadís de l’escriptor Vidal Vidal amb el llibre a les mans : ell havia conegut la Maria Mercè en la jovenesa i n’evocava una llarga conversa, anant en cotxe, en edat tendra juvenil. La biografia de la Mercè és també la tumultuosa memòria dels anys de joventut. Anys del final del franquisme, anys primers de la transició, anys d’altres peripècies que ja impressionen de llegir en paper .   És una biografia inquietant . Confesso que la seua lectura m’ha impressionat i en alguns moments m’ha deprimit. Em sento molt a prop del temperament i d...

UNA MOSCA A LA SOPA. Les memòries del poeta nord-americà Charles Simic, nascut a Belgrad el 1938, tenen la profunditat sobtada i inaudita dels grans poetes.  Traduïdes a l’espanyol amb el flamant títol de “Una mosca en la sopa” són excel·lents. No tant per la prosa o per l’evocació d’un món perdut sinó per una súbita capacitat d’observació de les coses concretes, que et sedueix. Simic reconeix que és un actor secundari en la gran trama de la història general.  Al meu entendre, les seues memòries tenen tres grans nuclis d’interès : el primer, la fulgurant i emotiva evocació de la infància a Belgrad, en temps de guerra – guerra mundial, s’entén. El segon, en el llarg periple de refugiat des de Iugoslàvia fins Nova York, passant per París, on es llegeixen pàgines fulgurants sobre la feliç experiència de viure l’eclosió cultural i musical dels Estats Units en la dècada dels anys seixanta ; i , al cap i a la fi, el tercer nucli fóra les profundes reflexions sobre què significa e...

VERSOS REVERSOS. Les formes del poeta Francesc Gelonch i Bosch, que ha publicat fa poc “La mandra no és un ocell”, no conviden a la teorització sense dir obvietats grosses, de pota d’elefant, ruboritzadores.  La seua poesia, escrita en un arc temporal que abraça tota la joventut conscient, és pensada i escrita per a ser dita entre conversos. Vull dir entre poetes i lectors que combreguen en la mateixa fe. El vaig sentiramb goig als recitals primaverals de poesia del Bar Gilda de Lleida i em va semblar que estava avesat a un públic acostumat a avantguardes, il·luminacions i exploracions. A mi em va agradar però potser el públic lleidatà està més avesat als estàndards.  Vull dir a poesia més convencional. El poeta, però, m’afirmà que sabia on anava, que els seus camins literaris són transitats per molts altres poetes del món. Havent-lo sentit, vaig escriure’n aquest paper en què la lògica queda trastocada.    Les lògiques dels discursos s’assemblen m...

POESIA DE JOVENTUT. La introducció al volum VI de   de Jordi Pamias – poesia de joventut , segons ell mateix revela- mostra en la seua expressió lacònica respecte a si mateix, un fet iniciàtic. “Tenia 10 anys quan els meus pares em regalaren el poema “ Canigó”, de Jacint Verdaguer, i pocs anys més tard, l ’ “Atlàntida”.” Una de les claus ocultes : aquests pares que regalen un poema llarg de Verdaguer a un xiquet de 10 anys en una vila quieta anomenada Guissona, en una terra plana i ampla, la Segarra. És el llegat . L’objecte màgic que et canvia la vida, que et reclama el teu compromís. No sé si hem d’imaginar aquest xiquet també   tan quiet com la vila de Guissona. Sí que hem de veure les   novel·les de   Josep Maria Folch i Torres, que la mare guardava en una calaixera com una deixalla   amagada dels temps de la República, de les il·lusions desades .   Aquest fet es deuria produir en 1948.   Un context de pau de cementiris de Sinera. ...

Poesia tallant . Esmolada com la fulla d’una vella destral que talla sense pietat , “Suite borgenca” , escrita per Eduard Batlle, és una obra contundent que arrenca de la passió filosòfica – de la veu de la passió inútil, ara menystinguda, de saber, de conèixer, d’escrutar- i creix com un arbre retorçut, poderós, de branques llargues, ple nafres i pell morta fins a una alçada que mira un penya-segat boirós batut pel mar. Hi ha obres que naixen amb l’alè de l’esperança. N’hi ha que naixen amb l’alè del sentit de la tragèdia. “Suite borgenca” és en aquest costat : el de la música tràgica. El de les ametlles amargues.    És una obra que naix en la més negra, silenciosa i privada aigua de la intimitat, amb un gran fred interior – el fred gèlid que ve de les cavitats la terra, que sol donar fruits lluny del coneixement lluminós, perfumat i atònit. És un llibre que no cerca la llum meravellosa del sol de l’esperit i la feliç conjunció del moviment i de la companyia ...

Mossèn Cinto. Els estrenus biògrafs que han confegit la darrera biografia publicada de Jacint Verdaguer, Narcís Garolera i Marta Pessarrodona han escrit a dos cors un volum sòlid i suggerent : a Garolera devem la visió més detallada, àrida   del poeta de Folgueroles; a Pessarrodona les mirades al món anglosaxó, que expressa amb polèmica, per comparar i extreure nova llum d’una peripècia vital potser molt enransida pels tòpics dels segle XX. La perspectiva europea i nord-americana la redimensionen, la seua biografia, però no n'acaben d'atorgar la dimensió correcta. Per al meu gust, la susdita biografia de Verdaguer, que subtilment tira terra alguns tòpics acreditats, com ara la pobresa de la seua família de pagesos de la Plana de Vic, queda massa enfangada en mostrar, amb una mena luxúria de detalls que no sé pas si calia, l’episodi llargament esbombat del conflicte del poeta llorejat amb el segon Marquès de Comillas i el bisbe Morgades, que acabà sent una trista tragèdia...

IMATGES. A ran d’una entrevista llegida a la revista digital “Núvol”, vaig   anar a cercar a la darrera obra publicada de la poeta Laura López Granell, intitulada “Forat”. La poesia circula ara per vies i camins semi-clandestins- els blogs o les lectures en veu alta - mentre el públic comprador, com cada setembre, diligent adquireix, en tumult, els llibres de text del curs. La vida acadèmica, diguin el que diguin, ordena la vida personal, l’endreça, la disciplina. La poesia, en una altra direcció, pot una recerca apassionada de la llum, una recerca afinada d’imatges manllevades del que és quotidià; una forma de pensar amb imatges. Una part de la poesia moderna girés a l’entorn del desfici que expressa “L’oda infinita” de Joan Maragall. Un dels arguments de l’entrevistador, poeta apassionat al seu torn, era que feia vint anys que Laura López Granell no n’havia publicat cap de llibre de versos. La primera poesia apareix encapçalat amb la cita de Georges Braque : “L’art e...