la tria.

Focs .   Peresosament pensem la tragèdia com un gènere antic; ens equivoquem. La tragèdia ens conforma el viure, la massa de la sang. La desgràcia fatal, sovint, ens fereix, ens acorrala. El teatro de la Abadía representà Incendios de Wajdi Mouawad a la Llotja de Lleida, teatre que no permet fluïdamentment el combregar instantani entre actors i públic. Incendios profunditza fins a la medul·la en el dolor, que l’assumeix sense queixa i el trasmuda en amor a través de les paraules , estilitzades .   La mise en scène ( la primera fou dirigida en català per Oriol Broggi el 2015) no aconseguí pas l’emoció catàrquica, sinó en els màgics moments silenciosos quan Núria Espert prenia la paraula i   ens fascinava amb el seu deix particular. Crec que el teatre és excepcional : és un dels espais públics en què la vellesa en tant que bellesa, experiència i saber són aplaudits pel públic. ( Al matí havia anat a una residència de gent gran: hi havia vist dones velles de ...

ESCRIRIURE. Les comèdies com ara “ La senyoreta Florentina i el seu amant Homer” presenten un aspecte purgatiu que alleugereix els pesos de l’ànima. Començant per l’ínclita Rodoreda, que hi va amollar tota la mala llet reconcentrada que va covar en la seua relació sentimental amb Armand Obiols, que deu ser un transsumpte del fúnebre Homer; i seguint pel públic atent i predisposat, que s’hi esponja amb alegria. L’obra és un drama revertit alegrement en comèdia : la història d’una traïció sentimental i, alhora, una revelació : la senyora Florentina cau del núvol de la seua espera, “sense saber què espera” per acceptar la felicitat de la convivència amb amigues i flors . Tot dins dels cànons de la comèdia de primeries del segle XX que el director, Sergi Belbel, amb bon criteri, ha subratllat, il·luminat, i en algun cas, exagerat sense arribar a l'esperpent.   Des dels primers compassos, un aire de felicitat desfermada amb gotetes de llimona es lliura a l’escenari lluminós. ...

  Silvana Vogt. Mecànica de l’aigua de Silvana Vogh, opera prima d’una autora argentina que escriu en català, és una novel·la bellament escrita que, al meu entendre, presenta tres grans valors : el primer és un homenatge sentit, sincer i creïble a l’editor Isidor Cònsul, editor que morí prematurament – si no és que la mort sempre és prematura per a una societat que ni la pensa ni la vol veure- amb el  qual els escriptors de les terres de Lleida hi tenim un enorme deute : ell va editar amb aura de normalitat escriptors que altrament sempre tindrien l’estigma de ser provincials, o lleidatans . Com a editor fou un rumiador de llibres, eficaç col·laborador de les trobades d’escriptors. Fou un home que es féu a si mateix. La novel·la dóna moltes escenes vívides sobre el seu tarannà, sobre la seua manera de teixir complicitats, i de viure. El segon és la sinceritat càlida amb què escriu. L’autora ha triat el camí més dret cap a la vida i cap a les veritats, sabent que “ p...

UNA MOSCA A LA SOPA. Les memòries del poeta nord-americà Charles Simic, nascut a Belgrad el 1938, tenen la profunditat sobtada i inaudita dels grans poetes.  Traduïdes a l’espanyol amb el flamant títol de “Una mosca en la sopa” són excel·lents. No tant per la prosa o per l’evocació d’un món perdut sinó per una súbita capacitat d’observació de les coses concretes, que et sedueix. Simic reconeix que és un actor secundari en la gran trama de la història general.  Al meu entendre, les seues memòries tenen tres grans nuclis d’interès : el primer, la fulgurant i emotiva evocació de la infància a Belgrad, en temps de guerra – guerra mundial, s’entén. El segon, en el llarg periple de refugiat des de Iugoslàvia fins Nova York, passant per París, on es llegeixen pàgines fulgurants sobre la feliç experiència de viure l’eclosió cultural i musical dels Estats Units en la dècada dels anys seixanta ; i , al cap i a la fi, el tercer nucli fóra les profundes reflexions sobre què significa e...

Revolta La interpretació d’un autor de teatre modern com ara Benet i Jornet planteja una carretada d’interrogants inquietants, ocultats per l’òxid del temps.  Què hi ha en comú entre l’espectador d’una època – els anys setanta, i l’espectador del 2017 ?   Els directors teatrals tenen l’obligació de ser hàbils en la comprensió d’aquests contextos. Si hi pensem, hi intervenen tantes coses mig amagades: la censura més o menys implícita; les modes ; els discursos ocults...    El director que sap copsar l’essència d’una obra – la nou tendríssima  – ja té molt de guanyat. Si es limita a posar a escena l’obra sense preguntar-se com pot commoure el públic del seu temps, llavors el fiasco està servit. Juan Carlos Martel Bayod, que signa l’adaptació de Revolta de Bruixes al Teatre Lliure crec que no l’ha encertat.  L’essència d’aquesta obra no és fàcil de destil·lar. Escrita en la dècada dels setanta crec que està plena de sobreentesos : un primer elem...

Wendy no volia venir.  Als nois que els Reis d’orient els regalaren un teatret de joguina, els van obrir les portes a la fantasia i el llenguatge. De grans esdevingueren feliços autors teatrals.   Aquest teatre fantasiós que és espill i evasió, que es torna festa del moviment i del llenguatge . Aquesta capbussada en la infància viscuda i mig oblidada és a la base de l’obra de Josep Maria Benet I Jornet . Catarsi i emoció, el teatre sobrepassa moltes de les arts i sobrepassa els jocs esportius retransmesos per la TV. A Barcelona s’ha estrenat de poc una nova sala de teatre al Poblenou : la Sala Beckett. Podríem dir que és una altra sala de teatre alternatiu, que presenta la singularitat que s’hi cursen estudis d’escriptura teatral. A la sala de baix de la sala Beckett s’hi representa “La desaparició de Wendy”, una antiga obra de Josep Maria Benet i Jornet, dirigida ara per Oriol Broggi, que en treu llustre. N’ha fet una obra brillant, festosa, alegre, bullanguera, comp...

EL CORTO MALTÉS. Hugo Pratt ( 1927-1995 ) és un excel·lent dibuixant al qual dediquen una extraordinària mostra completa i ben documentada a la ciutat de Bolonya, al magnífic palazzo Pepoli .  La primera sorpresa per a mi, que sóc llec en els fumetti o còmics, és que se li atorga, sense dubtar, categoria de clàssic. Per exemple, s’hi exposen totes les vinyetes originals de l’obra cabdal dita “Ballata del mare salato”, publicada en 1967 en la qual surt per primer cop el personatges del Corto Maltés, el mariner romàntic, alter ego estilitzat de l’autor, enigmàtic, seductor del qual se’n celebren els cinquanta anys com a personatge.    Sobta veure-hi el traç encertat, la precisa composició de la pàgina, l’habilitat per narrar eficaçment...   L’exposició relliga feliçment vida i obra. Se’ns mostra el seu afany de llibertat personal- expressada, en especial, en el viatge, però també en el gust de viure en ciutats llunyanes i portuàries, com ara Buenos Aires, o a la ll...